A Amer hi falta gent!

Dels sen­ti­ments que durant la vida se’ns fan i des­fan com les sar­da­nes, un dels més arre­lats és l’amor pel terròs natal. Ens cir­cula via ADN directe al cor, amb emo­ci­ons que des­bor­den la ment omplint i ves­sant tots els racons de jo més íntim. Sé de què va. Tinc la mei­tat tron­cal a la Vall d’en Bas, i és albi­rar de lluny el poblet del Mallol damunt el seu turó i acce­le­rar de pul­sa­ci­ons. Sovint quan en parlo en públic ploro, no ho puc evi­tar. Això que de tre­pit­jar-ne els car­rers i la idíl·lica natura que l’envolta no me n’apar­ten més que les obli­ga­ci­ons del dia a dia, els pro­jec­tes pro­fes­si­o­nals que m’han man­tin­gut a vega­des lluny, i per posar un exem­ple del qual tot­hom es farà càrrec, la impos­si­bi­li­tat de tenir-hi casa per l’esca­lada del mer­cat immo­bi­li­ari. Però, com a mínim, no m’estic d’anar-hi sovint, atu­rar-me con­tem­pla­tiva en certs pas­sat­ges i retro­bar un a un els meus esti­mats fan­tas­mes. No m’ima­gino, doncs, res­tar-ne forçosa­ment apar­tada i de manera per­llon­gada per empre­so­na­ment o exili. Cas aquest dar­rer del nos­tre MHP Car­les Puig­de­mont, a qui d’entre totes les parau­les que arriba a escol­tar des de l’altra banda de la fron­tera, “Amer” deu acti­var-li un res­sort. Penso en ell i veig un home ferm, d’una peça. El peri­o­dista i bat­lle amb ide­als de nació que un dia entomà la pre­sidència de Cata­lu­nya en una accep­tació exprés que ja ens parla de la seva valen­tia, i fins i tot el visi­o­nari que en un dis­curs magnífic el 2017 a Besalú sem­blava que pre­veia l’imme­diat futur per­so­nal que l’espe­rava. I segu­ra­ment hi ha tres lle­tres i una decisió per huma­ni­tat que no s’esbor­ren de la seva memòria, però a mi, aquests dies en què anun­cia “peti qui peti” el retorn, em ve sobre­tot el sel­vatà fill de pas­tis­ser que per impe­ra­tius d’una democràcia feble ha hagut d’aco­mi­a­dar a cen­te­nars de quilòmetres el pare i la mare amb infi­nita tris­tesa, i el que tants cops en els dar­rers set anys ha d’haver con­tem­plat amb enyor els horit­zons verds de la pàtria petita gra­vats en el record des de l’ermita de Santa Brígida. Per això i per molt més, la plaça por­xada de la vila vella s’haurà de mul­ti­pli­car per mil quan aquest ame­renc ara il·lus­tre hi pugui tor­nar a posar els peus. Que sigui aviat, que sigui segur, i que sigui a fi de bé, que a Amer hi falta gent i aviat toca­ran a festa major!