Dels sentiments que durant la vida se’ns fan i desfan com les sardanes, un dels més arrelats és l’amor pel terròs natal. Ens circula via ADN directe al cor, amb emocions que desborden la ment omplint i vessant tots els racons de jo més íntim. Sé de què va. Tinc la meitat troncal a la Vall d’en Bas, i és albirar de lluny el poblet del Mallol damunt el seu turó i accelerar de pulsacions. Sovint quan en parlo en públic ploro, no ho puc evitar. Això que de trepitjar-ne els carrers i la idíl·lica natura que l’envolta no me n’aparten més que les obligacions del dia a dia, els projectes professionals que m’han mantingut a vegades lluny, i per posar un exemple del qual tothom es farà càrrec, la impossibilitat de tenir-hi casa per l’escalada del mercat immobiliari. Però, com a mínim, no m’estic d’anar-hi sovint, aturar-me contemplativa en certs passatges i retrobar un a un els meus estimats fantasmes. No m’imagino, doncs, restar-ne forçosament apartada i de manera perllongada per empresonament o exili. Cas aquest darrer del nostre MHP Carles Puigdemont, a qui d’entre totes les paraules que arriba a escoltar des de l’altra banda de la frontera, “Amer” deu activar-li un ressort. Penso en ell i veig un home ferm, d’una peça. El periodista i batlle amb ideals de nació que un dia entomà la presidència de Catalunya en una acceptació exprés que ja ens parla de la seva valentia, i fins i tot el visionari que en un discurs magnífic el 2017 a Besalú semblava que preveia l’immediat futur personal que l’esperava. I segurament hi ha tres lletres i una decisió per humanitat que no s’esborren de la seva memòria, però a mi, aquests dies en què anuncia “peti qui peti” el retorn, em ve sobretot el selvatà fill de pastisser que per imperatius d’una democràcia feble ha hagut d’acomiadar a centenars de quilòmetres el pare i la mare amb infinita tristesa, i el que tants cops en els darrers set anys ha d’haver contemplat amb enyor els horitzons verds de la pàtria petita gravats en el record des de l’ermita de Santa Brígida. Per això i per molt més, la plaça porxada de la vila vella s’haurà de multiplicar per mil quan aquest amerenc ara il·lustre hi pugui tornar a posar els peus. Que sigui aviat, que sigui segur, i que sigui a fi de bé, que a Amer hi falta gent i aviat tocaran a festa major!