Una història d’amor

Sí, d’amor veri­ta­ble. És el que tro­ba­reu a L’olor que fa després de la pluja, del francès Cédric Sapin-Defour, a Més Lli­bres, amb tra­ducció d’Oriol Valls. Una sen­zi­lla història d’amor entre un home i un gos. Però, tal com diu la con­tra­co­berta del lli­bre, que ha rebut diver­sos pre­mis, no cal que t’agra­din els gos­sos –o els ani­mals– per que­dar atra­pat per aquesta història. I és ben veri­tat, perquè el que s’explica és la relació entre dos éssers que s’esti­men. I trobo que Sapin-Defour escriu veri­tats que es poden extra­po­lar i apli­car a qual­se­vol relació amo­rosa que vul­guem que duri perquè no s’acabi mai. Diu l’autor: “Amb esti­mar-lo en tinc prou. Perquè no sabré mai si m’estima, mai. Esti­mar sense cer­tesa de ser esti­mat. Em pre­gunto si no tenim aquí la defi­nició de l’amor veri­ta­ble.” T’ena­mo­res d’aquest ésser que rein­venta el teu espai, que t’ense­nya el valor del res­pecte i et recorda que la teva visió del món és només una entre mol­tes altres. Que t’ense­nya que el sen­ti­ment de segu­re­tat no serà mai mesu­ra­ble. Que et fa veure que la feli­ci­tat és l’art del poc, que no cal gaire res per ser feliç. Que la seva facul­tat per mera­ve­llar-se de tot, per encu­ri­o­sir-se, fa que sem­pre trobi motius per diver­tir-se. Que et fa cons­ta­tar que l’edat i la seva com­pa­nya de viatge, l’experiència, no només com­por­ten digres­si­ons; també adme­tre que de la infan­tesa se n’ha de pre­ser­var el moll de l’os, és a dir, l’entu­si­asme, la ingenuïtat, la il·lusió i la per­se­ve­rança en el joc. Ingre­di­ents clau perquè una relació esti­gui ben grei­xada. I sobre­tot creure. Creure en el que diem, en el que fem, en els desit­jos que for­mu­lem. És a dir, creure en el que som. Com a indi­vi­dus i com a pare­lla. I si ho acon­se­guim és perquè l’altre ens trans­met aquesta con­fiança. Ara que amb les vacan­ces hi ha mol­tes rela­ci­ons que es tren­quen –i no només entre homes i gos­sos–, no ens faria cap mal lle­gir aquesta història d’amor.