Podrien ser fills teus

El Grup Social ONCE va donar fa unes set­ma­nes a Girona els Pre­mis Soli­da­ris, a favor de la igual­tat i la inclusió social de tots els ciu­ta­dans, i n’hi va haver un que em va agra­dar molt: el pro­jecte Vela, de l’Ajun­ta­ment d’Alta­fu­lla, per aco­llir joves migrants menors d’edat i donar-los l’opor­tu­ni­tat de viure dig­na­ment. Si el pro­jecte Vela té èxit és perquè ha sabut sumar tot­hom a favor dels setze nois que van arri­bar al poble: l’Ajun­ta­ment, per des­comp­tat, el Con­sell Comar­cal, l’escola d’adults, el Tea­tre Social... Tot­hom s’hi ha invo­lu­crat amb una sola idea: aquests menors han vin­gut a Cata­lu­nya i, ate­nent els drets dels infants i ado­les­cents, i com que som una soci­e­tat aco­lli­dora i volem seguint essent-ho, n’hem de tenir cura.

Però no sem­pre és així. De fet l’admi­nis­tració té mol­tes difi­cul­tats per obrir nous ser­veis i adap­tar espais on aco­llir aquests menors: cada vegada n’arri­ben més, molts més dels que l’Estat espa­nyol ens anun­cia, però no venen mai acom­pa­nyats dels recur­sos per aten­dre’ls com voldríem. Però els nois ja són aquí i, per des­comp­tat, han de viure en algun lloc. El pro­blema és que no tots els pobles tenen clar que estem moral­ment obli­gats a obrir-los els braços en un gest d’amor fra­tern. Al con­trari, n’hi ha que veuen amb recel l’arri­bada d’aquests menors i els con­si­de­ren un perill i una amenaça. La premsa s’ha fet ressò d’alguns pobles de la demar­cació de Girona espe­ci­al­ment bel·lige­rants amb la idea que la Gene­ra­li­tat ins­tal·li els nois en algun equi­pa­ment del seu terme.

El no voler que aquests nois s’ins­tal·lin a prop de casa, els dis­cur­sos racis­tes, plens d’odi, mani­pu­lats política­ment i mai con­tras­tats, els pre­ju­di­cis... tot això té ori­gen en la por a l’altre, al que és dife­rent, al des­co­ne­gut, i és difícil de com­ba­tre-ho –la por s’aferra al cor i encega els ulls i la ment–, però l’admi­nis­tració hau­ria d’haver estat més con­tun­dent a des­mun­tar men­ti­des i rumors, perquè a còpia de repe­tir-los sem­bla que sigui veri­tat que aquests nois venen a robar, a vio­lar, a delin­quir i a dro­gar-se. I no és veri­tat. Aquests nois, pre­ci­sa­ment, no se sal­ta­ran cap norma: són nens i ado­les­cents que han pas­sat tragèdies, i el que volen només és sobre­viure, i després viure en pau, apro­fi­tar les pos­si­bi­li­tats que el país els dona, com­plir els som­nis d’ado­lescència, men­jar cada dia, apren­dre, for­mar-se per tre­ba­llar en un ofici –n’hi ha molts que volen ser per­ru­quers, mecànics, edu­ca­dors–, sen­tir-se segurs i acom­pa­nyats a sota un sos­tre, com­prar-se un petit caprici amb el pri­mer sou... Si fa no fa, les matei­xes il·lusi­ons que els ado­les­cents nas­cuts aquí.

Deia que han vin­gut per que­dar-se, que volen ser nosal­tres, i que n’arri­ba­ran més. I sort en tenim, perquè els neces­si­tem. Els neces­si­ten les empre­ses –els espe­ren amb can­de­le­tes– per cobrir la manca de mà d’obra, perquè tin­guin fills, que seran cata­lans, perquè apren­guin la llen­gua i la sal­vin, i perquè ens cui­din quan serem grans. Per tant, faríem bé de mirar-los com els miren a Alta­fu­lla. Segu­ra­ment allà també hi havia gent a qui, d’entrada, els feia patir tenir nois des­co­ne­guts vivint al cos­tat de casa. Però el con­sis­tori va fer peda­go­gia, va dis­si­par dub­tes, va donar expli­ca­ci­ons, va res­pon­dre pre­gun­tes i va fer fora la por. Gover­nar també vol dir aju­dar-nos a ser bones per­so­nes i no tenir por –encara que per­dis algun vot– de plan­tar-se i dir als ciu­ta­dans que la justícia social i la soli­da­ri­tat són indis­cu­ti­bles.

Jo he cone­gut algun d’aquests nois perquè els he fet clas­ses de català. Segu­ra­ment molta gent no sap ni vol saber com ocu­pen els dies aquests nois. Podríem dir, ras i curt, que s’adap­ten i es for­men, i en la seva agenda hi ha clas­ses d’alfa­be­tit­zació, de català, d’ESO, hi ha tallers diver­sos, esport, dinàmiques de grup, tuto­ries... Edu­ca­dors, intèrprets, psicòlegs i mes­tres els aju­den a ser autònoms. I –només fal­ta­ria!– també tenen esto­nes de lleure, de jocs i de tele. Els que jo he tin­gut d’alum­nes eren edu­cats, atents, amb mol­tes ganes d’apren­dre, volun­ta­ri­o­sos, lles­tos. Som­re­ien molt. M’escol­ta­ven i em mira­ven amb un res­pecte que m’emo­ci­o­nava. Sí, segu­ra­ment emoció és la paraula. Perquè són tan joves i tan fràgils! I només volen viure millor. I perquè podrien ser fills meus. I teus.