Podrien ser fills teus

El Grup Social ONCE va donar fa unes setmanes a Girona els Premis Solidaris, a favor de la igualtat i la inclusió social de tots els ciutadans, i n’hi va haver un que em va agradar molt: el projecte Vela, de l’Ajuntament d’Altafulla, per acollir joves migrants menors d’edat i donar-los l’oportunitat de viure dignament. Si el projecte Vela té èxit és perquè ha sabut sumar tothom a favor dels setze nois que van arribar al poble: l’Ajuntament, per descomptat, el Consell Comarcal, l’escola d’adults, el Teatre Social... Tothom s’hi ha involucrat amb una sola idea: aquests menors han vingut a Catalunya i, atenent els drets dels infants i adolescents, i com que som una societat acollidora i volem seguint essent-ho, n’hem de tenir cura.

Però no sempre és així. De fet l’administració té moltes dificultats per obrir nous serveis i adaptar espais on acollir aquests menors: cada vegada n’arriben més, molts més dels que l’Estat espanyol ens anuncia, però no venen mai acompanyats dels recursos per atendre’ls com voldríem. Però els nois ja són aquí i, per descomptat, han de viure en algun lloc. El problema és que no tots els pobles tenen clar que estem moralment obligats a obrir-los els braços en un gest d’amor fratern. Al contrari, n’hi ha que veuen amb recel l’arribada d’aquests menors i els consideren un perill i una amenaça. La premsa s’ha fet ressò d’alguns pobles de la demarcació de Girona especialment bel·ligerants amb la idea que la Generalitat instal·li els nois en algun equipament del seu terme.

El no voler que aquests nois s’instal·lin a prop de casa, els discursos racistes, plens d’odi, manipulats políticament i mai contrastats, els prejudicis... tot això té origen en la por a l’altre, al que és diferent, al desconegut, i és difícil de combatre-ho –la por s’aferra al cor i encega els ulls i la ment–, però l’administració hauria d’haver estat més contundent a desmuntar mentides i rumors, perquè a còpia de repetir-los sembla que sigui veritat que aquests nois venen a robar, a violar, a delinquir i a drogar-se. I no és veritat. Aquests nois, precisament, no se saltaran cap norma: són nens i adolescents que han passat tragèdies, i el que volen només és sobreviure, i després viure en pau, aprofitar les possibilitats que el país els dona, complir els somnis d’adolescència, menjar cada dia, aprendre, formar-se per treballar en un ofici –n’hi ha molts que volen ser perruquers, mecànics, educadors–, sentir-se segurs i acompanyats a sota un sostre, comprar-se un petit caprici amb el primer sou... Si fa no fa, les mateixes il·lusions que els adolescents nascuts aquí.

Deia que han vingut per quedar-se, que volen ser nosaltres, i que n’arribaran més. I sort en tenim, perquè els necessitem. Els necessiten les empreses –els esperen amb candeletes– per cobrir la manca de mà d’obra, perquè tinguin fills, que seran catalans, perquè aprenguin la llengua i la salvin, i perquè ens cuidin quan serem grans. Per tant, faríem bé de mirar-los com els miren a Altafulla. Segurament allà també hi havia gent a qui, d’entrada, els feia patir tenir nois desconeguts vivint al costat de casa. Però el consistori va fer pedagogia, va dissipar dubtes, va donar explicacions, va respondre preguntes i va fer fora la por. Governar també vol dir ajudar-nos a ser bones persones i no tenir por –encara que perdis algun vot– de plantar-se i dir als ciutadans que la justícia social i la solidaritat són indiscutibles.

Jo he conegut algun d’aquests nois perquè els he fet classes de català. Segurament molta gent no sap ni vol saber com ocupen els dies aquests nois. Podríem dir, ras i curt, que s’adapten i es formen, i en la seva agenda hi ha classes d’alfabetització, de català, d’ESO, hi ha tallers diversos, esport, dinàmiques de grup, tutories... Educadors, intèrprets, psicòlegs i mestres els ajuden a ser autònoms. I –només faltaria!– també tenen estones de lleure, de jocs i de tele. Els que jo he tingut d’alumnes eren educats, atents, amb moltes ganes d’aprendre, voluntariosos, llestos. Somreien molt. M’escoltaven i em miraven amb un respecte que m’emocionava. Sí, segurament emoció és la paraula. Perquè són tan joves i tan fràgils! I només volen viure millor. I perquè podrien ser fills meus. I teus.