L’impacte ecològic de la intel·ligència artificial

El desen­vo­lu­pa­ment de tec­no­lo­gies rela­ci­o­na­des amb la intel·ligència arti­fi­cial (IA) es basa en suports digi­tals com ara ordi­na­dors, cen­tres de dades, etcètera. No hi ha res d’imma­te­rial. Per tant, l’impacte ecològic de la IA és indis­so­ci­a­ble del digi­tal en el seu con­junt.

Per una banda, els recur­sos miners neces­sa­ris per a les tec­no­lo­gies digi­tals no són infi­nits. Per exem­ple, el cobalt és un metall rar però essen­cial en la fabri­cació de bate­ries per a telèfons intel·ligents i per a vehi­cles elèctrics (autònoms o no), entre altres ginys. La República Democràtica del Congo pro­du­eix més del 60% del sub­mi­nis­tra­ment mun­dial de cobalt i diver­ses empre­ses han estat pro­ces­sa­des per l’explo­tació d’infants en aques­tes mines. Per una altra banda, l’aug­ment de la demanda de metalls rars que s’extre­uen amb més freqüència dels països en desen­vo­lu­pa­ment és ine­vi­ta­ble, i sovint és sinònim de vio­la­ci­ons dels drets humans, de ten­si­ons geo­polítiques i de com­petència ferotge per apo­de­rar-se dels recur­sos, mol­tes vega­des en detri­ment de les pobla­ci­ons locals.

Així mateix, l’extracció de matèries pri­me­res i la seva trans­for­mació en com­po­nents electrònics gene­ren impor­tants reper­cus­si­ons ecològiques: esgo­ta­ment de recur­sos abiòtics, con­ta­mi­nació pro­vo­cada, entre d’altres, per les substàncies químiques uti­lit­za­des en el procés, emis­si­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle, etcètera. Per exem­ple, els resi­dus mine­rals, sovint, s’abo­quen direc­ta­ment a les capes freàtiques o al mar, la qual cosa té efec­tes nefas­tos per a la salut dels eco­sis­te­mes i per a les pobla­ci­ons locals. En con­seqüència, la seva presència con­tri­bu­eix al dete­ri­o­ra­ment de la qua­li­tat del sòl.

La natu­ra­lesa con­ta­mi­nant de l’extracció minera, inclosa la vin­cu­lada a la tec­no­lo­gia digi­tal, cer­ta­ment no és cap nove­tat, però la nos­tra per­sistència col·lec­tiva a pre­fe­rir igno­rar-la és pre­o­cu­pant, atès que l’eco­lo­gia, la salut de les pobla­ci­ons que viuen a prop d’aques­tes mines, l’eco­no­mia i, fins i tot, l’equi­li­bri social i geo­polític del món resul­ten greu­ment afec­tats.

A més, la pet­jada de car­boni digi­tal és molt per­ju­di­cial. S’estima que és el 4% de les emis­si­ons glo­bals de gasos d’efecte hiver­na­cle. Totes les eta­pes del cicle de vida dels equips digi­tals –extracció de mine­rals, trans­for­mació en com­po­nents electrònics, dis­tri­bució i comer­ci­a­lit­zació, ús i final de vida– reque­rei­xen, gene­ral­ment, ener­gia fòssil. Així mateix, a part del crei­xe­ment con­ti­nuat del nom­bre d’usu­a­ris, que té un paper impor­tant, i més con­cre­ta­ment pel que fa a la IA, l’actual aug­ment del nom­bre d’objec­tes con­nec­tats agreuja els impac­tes ambi­en­tals. Tan­ma­teix, els algo­rit­mes que per­me­ten reconèixer la veu, ges­ti­o­nar millor el trànsit urbà o, fins i tot, fer pos­si­ble el cotxe autònom, és un procés extre­ma­ment energívor. Els cen­tres de dades –també cone­guts com a gran­ges de ser­vi­dors– que allot­gen i pro­ces­sen les mas­ses colos­sals de dades necessàries per al fun­ci­o­na­ment de tots aquests algo­rit­mes, gene­ren entre un 2% i un 5% de les emis­si­ons glo­bals de gasos d’efecte hiver­na­cle, segons un estudi rea­lit­zat per inves­ti­ga­dors de la Uni­ver­si­tat de Mas­sac­hu­setts. I l’elec­tri­ci­tat necessària per fer-los fun­ci­o­nar sovint es genera a par­tir de cen­trals nucle­ars o del carbó.

Per tant, és evi­dent que la con­tri­bució actual de les noves tec­no­lo­gies a l’escal­fa­ment glo­bal del nos­tre pla­neta és lluny de ser insig­ni­fi­cant. Res ens diu que els algo­rit­mes de demà, que supo­sa­da­ment ens aju­da­ran a reduir les nos­tres emis­si­ons com alguns afir­men, tin­dran en rea­li­tat un efecte posi­tiu.

La IA també té un caràcter per­for­ma­tiu, ins­tan­tani, uti­li­ta­rista. Deixa poc espai per a una com­prensió plu­ral del món en què vivim. La nos­tra relació amb els éssers vius i la nos­tra manera de pen­sar el món es trans­for­men i es dis­tor­si­o­nen a mesura que es pro­du­eix l’auge de l’engi­nye­ria.

En con­clusió, el repte no es limita, doncs, a la reducció del seu dany ambi­en­tal, sinó també al seu ús rao­nat: ara és una qüestió de resiliència per a la huma­ni­tat. Per­me­tre que la IA es des­ple­gui sense límits equi­val­dria a fer-li més mal que bé. Ales­ho­res, la solució no seria res­trin­gir la IA a usos essen­ci­als?