Avorrir-se

Avorrir-se era un sentiment comú i gairebé tradicional fins a la Segona Guerra Mundial. L’home podia avorrir-se a la feina, a casa, a l’església o fins i tot a la carretera. Però a partir dels anys cinquanta, l’economia va començar a prendre prioritat sobre la religió i la política, transformant-nos en consumidors.

Abans, l’avorriment ens permetia reflexionar sobre tot allò que ens agradava o no. Era una oportunitat per comparar el passat amb el present i imaginar el futur. Al llibre La Gloria de mi padre (Siruela, Madrid, 2023) Marcel Pagnol relata la seva experiència infantil, quan s’avorria perquè ja sap llegir als sis anys, a diferència dels seus companys. Explica que la mestra “[...] enseñaba pacientemente las letras a mis compañeros, pero no se ocupaba de mí porque yo leía con fluidez [...]. Mientras la chiquillería se desgañitaba siguiendo su batuta, yo quedaba en silencio, tranquilo, sonriente; con los ojos cerrados, me contaba historias y paseaba a orillas del estanque del parque Borély.” Avorrir-se a classe: quina oportunitat per somiar, per a un estudiant!

Després dels anys cinquanta, el consum va substituir la reflexió: la suma va deixar pas a la multiplicació, una suma de sumes. Treballem per comprar, comprem per consumir, i quan la feina no basta, ens endeutem per continuar consumint. A la novel·la Les coses (Edicions 62, Barcelona, 1983) Georges Pérec descriu una jove parella fascinada pel naixement del consumisme, que somia adquirir coses noves, viatjar i fer-se rica. Des d’aleshores, vivim en una bombolla, expulsant l’avorriment. Sense interès, l’avorriment ens sembla una actitud degradant i anacrònica, pròpia d’un temps passat i arcaic. Així, vam pensar que l’havíem eliminat, fugint del llanguiment, rebutjant el buit, negant el no-res.

Zygmunt Bauman parla de la “societat líquida”, on els subjectes esdevenen reis del consum davant un Estat i una col·lectivitat que es dissolen. En aquesta societat, aquells que experimenten l’avorriment són els que no poden consumir o ja no consumeixen.

L’italià Alberto Moravia, a la seva novel·la El aburrimiento (Losada, Buenos Aires, 1964) narra la vida de Dino, un home d’una família noble i rica que s’avorreix des de la infantesa fins a l’edat adulta. Dino està consumit per aquest sentiment com qui pateix una malaltia genètica. El seu avorriment l’allunya de la realitat: no manté vincles concrets amb els objectes i viu una existència monòtona que no porta ni a l’entreteniment ni a l’entusiasme. Dino és insuls per fora perquè és indiferent per dins.

Com el déu romà Janus Bifront –el déu dels començaments i dels finals–, l’avorriment té dues cares. D’una banda, hi ha la cara negativa, una trista emoció que porta la persona a perdre l’interès per tot i a quedar-se estancada a la vida. Qui s’avorreix –i per extensió avorreix els altres– no progressa.

D’altra banda, l’avorriment té una cara positiva: és una oportunitat per reflexionar, raonar i meditar. Pot ser un moment de descobriment, una pausa enmig d’una vida sobreexcitada, sobreproductiva i sobreconsumista. Així, descobrim que hi ha quelcom millor que la hiperactivitat: una estabilitat real de l’existència. I quan parlo d’estabilitat no em refereixo a quedar-se immòbil, sinó a la capacitat de trobar el nostre lloc dins un cosmos infinit i contribuir, encara que sigui mínimament, a l’adveniment d’una societat harmoniosa.

Respirar, meditar, conversar... amb o sense Déu(s), amb o sense ningú, amb riquesa o sense, però sempre desenvolupant una alegria que ens elevi. Recordeu que la joia, segons Spinoza, augmenta el nostre poder d’actuar. L’acció no és agitació.

L’avorriment pot ser un parèntesi que ens revitalitza i ens ofereix solucions. Fem que aquesta digressió esdevingui una progressió! No esperem Dino ni Godot. Avorrim-nos profusament!