El pa de cada dia

A l’hora d’escriure això, se sap que l’últim president plenament legítim de Catalunya tornarà al seu país, però encara no se sap quan, ni com, ni què passarà després. Tot plegat, però, m’ha recordat una anècdota que em va explicar un amic americà que no fa gaire es va traslladar de Catalunya a un poble de les Astúries per raons personals. Mon amic va descobrir que el fet que venia de Catalunya i que havia après el català no molestava els seus veïns asturians en absolut. Doncs bé, un bon dia una parella gallega va entrar al bar on el meu amic estava dinant i es va encetar una conversa entre tots tres (l’amic és molt sociable). Entre d’altres coses, li van preguntar què havia estat fent a Catalunya, i l’amic els va explicar que havia estat col·laborador d’un programa de televisió que sortia a gairebé totes les emissores locals i que era en anglès, amb subtítols en català: un programa cultural completament apolític, va recalcar. La parella li va preguntar qui presentava el programa i l’amic els va dir el nom de la presentadora, que no els sonava de res; per tant, li van preguntar qui era i el meu amic va dir que es tractava de la dona d’en Carles Puigdemont. Tot fent ganyotes de disgust, com un sol home (és un dir), la parella es va aixecar a l’acte i va marxar del bar. És una reacció remarcable: al cap i a la fi, no estaven parlant amb en Puigdemont en persona i ni tan sols amb la seva dona, sinó amb algú que havia treballat amb aquesta, cosa que implica: a) per a ells, una dona es defineix íntegrament per la feina que fa el seu home i b) que aquesta dona ha rebut una mena de contaminació política sobrenatural del seu espòs que deu haver passat a un company de treball i que aquest, potser, els la podria encomanar a ells. Es tracta de pensament màgic en estat pur, del tipus que requereix anys de propaganda d’odi perquè arreli als cervells de la gent normal. A més dels jutges.