Lents

La xafo­gor d’aquests dies a Bar­ce­lona fa que cami­nem una mica més a poc a poc que de cos­tum. Reco­nec que aquell ins­tint d’apres­sar el pas –i fins i tot de fer un petit “sprint”– per tal d’apro­fi­tar el verd del semàfor es troba molt ate­nuat, sobre­tot si el car­rer fa pujada. No sé si és biològic o psi­cològic, o tot alhora, però hi ha un “ralentí” ciu­tadà gene­ral.

Aquesta adap­tació al clima, però, no té res a veure amb la len­ti­tud con­subs­tan­cial que defi­neix algu­nes per­so­nes. Heu anat de viatge alguna vegada amb algun amic lent que duia el seu cotxe? Un cas és aquest, per exem­ple: heu dinat en un res­tau­rant de car­re­tera i, en repren­dre el viatge, ell ha entrat en el seu vehi­cle i vosal­tres en el vos­tre, heu fet els tres movi­ments ruti­na­ris –la clau de con­tacte, posar la marxa, treure el fre– i heu començat a moure-us. Si el propòsit era d’anar junts, però, no heu tin­gut més remei que atu­rar-vos imme­di­a­ta­ment.

El lent no fa com vosal­tres. S’hi asseu bé, s’alça el faldó poste­rior de l’ame­ri­cana, si en duu, o es remou en el seient com­pro­vant com li que­den els pan­ta­lons, diu “buenu”, es repenja en el res­pat­ller, torna a avançar el cos, com­prova tot el que és com­pro­va­ble –sem­bla que cada vegada que hi entra explori un cotxe des­co­ne­gut– i quan sem­bla que ja no hi ha res que l’obli­gui a entre­te­nir-se ni un segon més, sem­pre des­co­breix –no falla– un petit detall que des­perta la seva atenció més absor­bent: un punt que comença a oxi­dar-se en el marc de la fines­treta, un adhe­siu que està una mica desen­gan­xat d’una punta, el cen­drer que no acaba de tan­car del tot bé… I es posa a arre­glar-ho. Com si allò fos urgent i indis­pen­sa­ble. Sense cap pressa. Intenta tran­quil·lit­zar-nos: “És un moment”.

Jo admiro els lents, con­tra els quals, d’altra banda, és molt difícil llui­tar, perquè sem­bla que esti­guin per damunt del bé i del mal. Per això, davant d’ells, els negui­to­sos sem­pre sem­blen ridículs o imper­ti­nents.

Jo admiro els lents, però al mateix temps els tinc por. Hi ha coses que, en mans d’un lent, es con­ver­tei­xen en un suplici, com la con­sulta d’una guia telefònica. Si una secretària, un amic o un parent bus­quen un número de telèfon que també us interessa i es tracta d’un lent, el millor que podeu fer és allu­nyar-vos. Evi­teu-vos l’angoixa de veure, quan busca Gutiérrez, com està pas­sant el dit per les colum­nes de García, i amb quina minu­ci­o­si­tat com­prova que després de “Ga” vindrà “Ge”, i després “Gi”, i després “Go”, i al cap­da­vall Gutiérrez. No con­sul­teu, sigui dit de pas­sada, una guia telefònica en col·labo­ració si no voleu exas­pe­rar-vos: cadascú té el seu ritme, i que sigui una sola per­sona la res­pon­sa­ble de girar fulls massa de pressa o massa a poc a poc.

La satis­facció –que alguns exhi­bei­xen– de fer les coses amb calma o de pressa és gro­tesca, perquè no hi ha cap garan­tia que la len­ti­tud o la rapi­desa les per­me­tin de fer bé. Suposo, de tota manera, que els lents són més feliços, en gene­ral. És clar que anar molt a poc a poc i al cap­da­vall esguer­rar-la és espe­ci­al­ment ridícul, però no m’estra­nya­ria que la satis­factòria filo­so­fia dels lents fos aquesta: al llarg de la seva vida, un home ràpid haurà comès molts més errors que un home lent…