Bon dia, Catalunya!

Em diuen que es vol ofe­rir un sopar “infor­mal” d’home­natge a Sal­va­dor Esca­mi­lla per tal de recor­dar que fa dinou anys que des­afià la situ­ació impo­sada salu­dant els oients de la ràdio amb un sen­zill i històric “Bon dia, Cata­lu­nya; bon dia, Bale­ars!”.

A més d’aquesta gosa­dia, Sal­va­dor Esca­mi­lla va tenir un mèrit més gran: orga­nit­zar-s’ho per a poder repe­tir-la. La con­tinuïtat ha estat sem­pre el gran pro­blema de la Cata­lu­nya con­tem­porània, i en aquells anys mise­ra­bles qual­se­vol esforç de con­tinuïtat era ter­ri­ble­ment dur, perquè obli­gava a pas­sar les més incòmodes maro­mes. Esca­mi­lla les passà, i en resultà ine­vi­ta­ble­ment esquit­xat, de totes ban­des. Jo sé que em per­metrà dir-li que tenia alguns visi­bles defec­tes però és d’abso­luta justícia reconèixer que fins i tot ser­vien per a emmas­ca­rar la pro­funda vir­tut de la seva acció cons­tant, infil­trant, nor­ma­lit­za­dora. Esca­mi­lla con­nectà amb un públic que ningú no havia atès, i això bé s’havia de fer; en la història de la ràdio dels anys sei­xanta, la presència de Sal­va­dor Esca­mi­lla és ines­bor­ra­ble, perquè obrí una porta indis­pen­sa­ble en aquell impor­tantíssim mitjà.

Els anys 1960, 1961 i 1962 són anys d’una sem­bra extra­or­dinària­ment fèrtil, com ho demos­tren els fets següents, i no pas únics: s’orga­nit­zen els pri­mers cur­sets de català a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona; s’ins­ti­tu­eix el Premi Sant Jordi de novel·la, que enllaça amb el Joa­not Mar­to­rell; es publi­quen dos lli­bres de poe­mes tan influ­ents com La pell de brau, d’Espriu, i Vacan­ces paga­des, de Pere Quart; neix la Nova Cançó i Els Setze Jut­ges; es funda l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, a Bar­ce­lona; el català com­pa­reix a Ràdio Popu­lar de Mallorca, gràcies a les ron­da­lles de mossèn Alco­ver; es cons­ti­tu­eix Òmnium Cul­tu­ral…

El bisbe de Mallorca ordena fer la cate­quesi en català a tots els infants que el par­lin, i Ràdio Joven­tut d’Inca emet lliçons de català; se cele­bra clan­des­ti­na­ment el Pri­mer Congrés de Cul­tura Cata­lana; neix a Vic, amb la pro­tecció eclesiàstica, la revista “Ori­flama”, i és opor­tuníssima la publi­cació del Dic­ci­o­nari cas­tellà-català i català-cas­tellà de San­ti­ago Albertí; s’edita el Nou Tes­ta­ment, traduït pels mon­jos de Mont­ser­rat, amb més de 100.000 exem­plars, i Signe, un volum de nor­mes pràcti­ques de gramàtica que feia molta falta; es crea Edigsa, dis­cos cata­lans. Joan Balles­ter ini­cia les Edi­ci­ons d’Apor­tació Cata­lana, s’acaba la publi­cació del Dic­ci­o­nari Català-Valencià-Balear i és fun­dada l’Obra Cul­tu­ral Balear; a València, l’edi­to­rial Estel. Nei­xen Els Joglars, i Difu­sora Gene­ral del Lli­bre pri­mera dis­tribuïdora de lli­bres cata­lans. I encara més: dues ini­ci­a­ti­ves edi­to­ri­als deci­si­ves: Edi­ci­ons 62 i Cavall Fort.

L’inven­tari, com veiem, és ric i sig­ni­fi­ca­tiu. En poc temps hi ha una gran flo­rida d’entu­si­as­mes, i la gent més diversa –Esca­mi­lla, Rai­mon, Fran­cesc de B. Moll, Tre­mo­leda, Espar, Pas­sola, Max Cah­ner, cape­llans, lle­tra­fe­rits, pro­fes­si­o­nals i gent silen­ci­osa i activa– fa el mateix tra­jecte per diver­sos camins.

I amb diver­sos accents es mul­ti­pli­cava el “Bon dia, Cata­lu­nya!”.