Vist des d’‘El País’

El diari madri­leny El País publicà a començament d’aquest mes una entre­vista amb el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, força llarga i interes­sant, que aquí ha tin­gut poc ressò o pràcti­ca­ment cap.

Jo hi veig algu­nes coses molt posi­ti­ves, com l’esforç con­ti­nuat del pre­si­dent Pujol, durant tot el diàleg amb Sole­dad Ala­meda, per mati­sar, con­tra l’espe­rit de sim­pli­fi­cació que tras­lluïen mol­tes pre­gun­tes. I també resulta evi­dent que l’entre­vis­ta­dora com­pa­gina la seva cor­recció pro­fes­si­o­nal amb una escassa sim­pa­tia pel naci­o­na­lisme català i pel pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. En un moment deter­mi­nat, Jordi Pujol li va haver de dir: “Miri, senyo­reta, no sé per què, però El País és hos­til a la meva per­sona i a les meves idees”.

I quan la peri­o­dista diu amb un punt d’imper­tinència que “Tar­ra­de­llas ha exer­cit tant d’«hono­ra­ble», entre come­tes, que si vostè m’ho per­met li diré que con­ti­nua essent el senyor Pujol”, el pre­si­dent no admet el joc: “Miri, jo sóc el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat”. “Crec que m’he expres­sat mala­ment. El que volia dir…” Jordi Pujol la talla: “Sé el que vostè volia dir i li con­testo que sóc el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. I prou”. Des de la meva posició de no coin­ci­dir política­ment amb Jordi Pujol, de Con­vergència, defenso aquesta acti­tud d’exigència de res­pecte a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya que els seus repre­sen­tants –vin­guin del par­tit que vin­guin– hau­ran de recla­mar en aquests anys crítics que s’acos­ten.

Bona part de l’entre­vista és dedi­cada al tema de la immi­gració i, com és sabut, de Madrid estant “es pateix” per la cata­la­nit­zació idiomàtica de Cata­lu­nya. El pre­si­dent recorda opor­tu­na­ment als lec­tors d’EI País –repar­tits per tot l’Estat i també a Cata­lu­nya– que, “evi­dent­ment, la llen­gua cas­te­llana ha agre­dit la cata­lana, i no al revés; pot ser que algu­nes per­so­nes que ja fa anys que viuen aquí i que ara es tro­ben que els par­len en català se sen­tin agre­di­des, però la veri­tat és que els agre­dits hem estat nosal­tres. Una agressió que no ha vin­gut de per­so­nes, indi­vi­du­al­ment” –aquí, dic jo, cal­dria recor­dar que sí que hi ha hagut, i hi ha, una mino­ria influ­ent de fun­ci­o­na­ris i ocu­pants idiomàtica­ment agres­sius– “però sí col·lec­ti­va­ment, com a mem­bres d’un con­junt cas­te­lla­no­par­lant”. Com que la peri­o­dista no entén el naci­o­na­lisme, en un moment deter­mi­nat opina que “tant és ser d’un indret com d’un altre, oi?”, i el pre­si­dent li ho dis­cu­teix: “és impor­tant ser cas­tellà, o català, amb inde­pendència de l’agressió. És impor­tant arre­lar-se en el ter­reny de la per­so­na­li­tat pro­funda, cul­tu­ral i lingüística, a les rea­li­tats con­cre­tes de tipus polític, a vega­des rela­ti­va­ment peti­tes, però que pro­por­ci­o­nen l’arre­la­ment que l’home neces­sita.” “Jo no ho sento això, d’una manera tan pas­si­o­nal…” “És una llàstima per a vostè. El fet és que a vostè li passa com als holan­de­sos, que no tenen aquests pro­ble­mes de tipus naci­o­nal, perquè mai no s’ha sen­tit per­se­guida”.

El pre­si­dent té raó, però no tota: ells també tenen ara pro­ble­mes de tipus “naci­o­nal”, que no apa­rei­xien men­tre era obli­gat que els nas­cuts en un indret de l’Estat pen­ses­sin, par­les­sin i actu­es­sin com si hagues­sin nas­cut en un altre.