Memòria

Aquest Onze de Setem­bre no serà exclu­si­va­ment bar­ce­loní. Arreu del país s’orga­nit­zen actes de sen­si­bi­lit­zació ciu­ta­dana, i són espe­ci­al­ment interes­sants els que es basen en la memòria d’altres herois cata­lans, a més de Rafael Casa­nova. A Capçanes (Pri­o­rat) serà home­nat­jat Joan Bar­celó, el famós guer­ri­ller Car­ras­clet, llui­ta­dor infa­ti­ga­ble; a Joa­ne­tes (la Gar­rotxa) es recor­darà el gene­ral Josep Mora­gues, amb par­la­ments i el des­co­bri­ment d’una placa –que no he redac­tat jo, com s’ha dit, encara que m’hi adhe­reixo.

El cas del gene­ral Mora­gues és real­ment extra­or­di­nari. A par­tir del 1704 es con­ver­teix en l’orga­nit­za­dor de les for­ces cata­la­nes popu­lars que llui­ten con­tra Felip V, i der­rota les tro­pes borbòniques al Con­gost, l’estiu del 1705. No cal dir que els feli­pis­tes no per­do­na­ran mai l’audàcia del gene­ral Mora­gues, que repre­senta la volun­tat de les comar­ques d’opo­sar-se a l’ocu­pació. No m’escau en aquest indret de refe­rir deta­lla­da­ment tota l’epo­peia del nos­tre gene­ral, però sí que cal asse­nya­lar que les incidències de la guerra el van dur a llui­tar no tan sols per tot Cata­lu­nya sinó per ter­res valen­ci­a­nes, i quan després de l’Onze de Setem­bre del 1714 no aban­donà l’espe­rit de resistència, decidí d’embar­car-se cap a Mallorca a con­ti­nuar-hi el com­bat. És una infor­mació que pot­ser farà refle­xi­o­nar els qui pen­sen que els Països Cata­lans i la seva uni­tat són una fan­ta­sia actual de qua­tre arrau­xats. Per al gene­ral Mora­gues, com per al Car­ras­clet –que va fer l’iti­ne­rari Cot­lliure (Ros­selló)-Maó-Cata­lu­nya– i per al poble que havia aga­fat les armes, el món català era una uni­tat, i una uni­tat amenaçada.

La fi del gene­ral Mora­gues fou ter­ri­ble. Fou tor­tu­rat, con­dem­nat a mort i exe­cu­tat d’una manera humi­li­ant. No en van tenir prou de matar-lo: van esquar­te­rar el seu cadàver. No en van tenir prou d’esquar­te­rar-lo: van tallar-li el cap i el van posar en una gàbia, que van pen­jar al Por­tal del Mar. I no en van tenir prou, encara: van tenir el cap a la gàbia durant 12 anys! Era l’odi patològic con­tra el patri­ota.

La gent de la Gar­rotxa ha dit, ara, que no en té prou de cele­brar un Onze de Setem­bre de recu­pe­ra­ci­ons limi­ta­des; que no en té prou de con­fiar –i bé hi con­fiem– que el dia de demà les coses ani­ran millor. Que s’ha d’aca­bar l’amnèsia cata­lana, quan hi ha hagut gent, com el gene­ral Mora­gues i els seus milers i milers d’homes de poble –del Pallars, de l’Alt Urgell, d’Osona, etc.– que tenien ben pre­sent el que havia escrit l’arxi­duc: “Entre les cala­mi­tats que afli­gei­xen aquest Prin­ci­pat, no es pot tro­bar sub­jecte digne de nom català que no porti la dis­sort de veure reduïda sa pàtria a tan injusta i inde­co­rosa ser­vi­tud, anhe­lant, amb repe­tit desen­gany, la res­ti­tució de sa antiga i pre­clara lli­ber­tat…”

A mig­dia de l’Onze de Setem­bre, a la plaça de Joa­ne­tes, es farà memòria; a Capçanes, es farà memòria. I com deia el Qui­xot, la memòria és l’ene­miga del repòs. Perquè si algú creu que ja podem des­can­sar, que ho digui.