Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
No fem “felibrige” polític
Avui, Onze de Setembre, és un bon dia per a recordar Frederic Mistral, l’escriptor occità tan conegut pel poema “Mireio”, que a Catalunya obtingué una àmplia difusió en els medis culturals.
Hi ha dos motius per a fer-ne memòria. L’un és cronològic, per dir-ho així. Mistral va néixer fa exactament 150 anys, el 8 de setembre de 1830, a Maiano, Provença. I fa, a més, 75 anys que li fou atorgat el Premi Nobel de Literatura.
Aquell mateix any també era candidat al famós premi el català Àngel Guimerà. Se’ns va escapar, doncs, una ocasió històrica, encara que ens pugui servir de consol que fos distingit un escriptor en una llengua igualment assetjada i oprimida; amb Mistral, per primera vegada el Nobel homenatjava un idioma nacional privat d’Estat.
Han passat setanta-cinc anys, i els catalans encara perseguim el Nobel, no perquè aquest premi posseeixi la veritat literària, sinó perquè posseeix la publicitat cultural i lingüística. Seria impertinent fer la llista dels escriptors catalans vivents que podrien rebre el Nobel amb la mateixa justificació, almenys, que l’han rebut poetes i prosistes d’altres llengües.
“Mireio” és un cant a la Provença, i a més de constituir una recreació molt rica i molt viva de la maltractada llengua d’oc havia de ser la llavor d’un poderós sentiment –i per tant, moviment– nacionalista; la realitat, però, és que els fruits que donà en aquest camp foren molt migrats.
Tot plegat es quedà en la vaga dimensió del romanticisme, que si literàriament va saber crear bellesa no impulsà, paral·lelament, una consciència de la necessitat d’acció enèrgica i política de reconstrucció nacional. El mateix Mistral no afavorí el pas endavant, tot i que podia haver-lo fet, perquè en una primera època es manifestà –a través d’un federalisme que aleshores era innovador– un decidit patriota provençal partidari de defensar amb intransigència els drets del seu poble. Arribà un moment, però, que va inclinar-se cap a posicions cada vegada més conservadores –influït, potser, pels anys i per la fama adquirida– i acabà actuant com un “regionalista”, massa lligat a un tradicionalisme folklòric i massa desentès dels problemes concrets de la seva societat; la indiferència d’un personatge tan influent a la Provença pels conflictes socials del seu temps estroncà unes grans possibilitats de recuperació de l’occitanisme. Quan el 1907 els viticultors es van revoltar, Mistral no es va moure; feia dos anys que havia tingut el Nobel… El moviment del “felibrige”, equivalent a la Renaixença provençal, esdevingué cada vegada més dretà, provincial i folklòric. Si avui hi ha a Occitània un ferment positiu, n’ha nascut al marge.
Penso que els catalans hem de meditar, avui, aquests punts, i adonar-nos del perill que significa donar –i acceptar– una visió massa “lírica” de la nostra realitat. Convé, per raons polítiques, que un escriptor català tingui el Nobel, però seria funest que la nostra política fos “literària”, és a dir, tal com mana la preceptiva si es vol “quedar bé”. Hem d’aprendre –seguint l’exemple de l’autèntic 11 de Setembre de 1714– a quedar malament amb els qui ens tracten malament.