Dones

Només que us mogueu una mica per les xar­xes soci­als, fàcil­ment, tro­ba­reu les joves tradwi­ves. Són dones joves i maques, ves­ti­des com si anes­sin a la festa de Cap d’Any de la tele, que, en qüestió de segons, pre­pa­ren recep­tes impos­si­bles només per fer feliços els seus marits. La gràcia de tot és que tot­hom assu­meix que els marits són feliços de viure amb aques­tes dones maqui­lla­des com unes mones i ves­ti­des de llu­en­tons per fer les postres de torn. I a la gent li agrada tant que, en només tres recep­tes, acon­se­guei­xen milers de segui­dors. Què els agrada, als segui­dors? El maqui­llatge? Els llu­en­tons? La recepta? La dona sacri­fi­cada que deixa la feina per cui­dar el marit i els fills? La fri­vo­li­tat? Us he de con­fes­sar que soc una antiga. I penso que el model de família, per sort, ja no és només el d’una dona i un home amb uns fills amb den­ta­dura per­fecta. I que aques­tes noies fan un mal favor als milers de dones que durant segles han defen­sat el dret a ser accep­ta­des pels nos­tres valors i no només com a objec­tes que ren­ten i cui­nen. Per a això ja tenim la Bosch i la Ther­mo­mix; que nai­xem soles i morim soles, que només ens ali­menta el camí que triem per viure, i que la millor versió d’una dona, sem­pre, és la que hi ha sota el maqui­llatge.