Cridar

Hi ha escrip­tors que pen­sen que la mei­tat d’una novel·la per­tany a l’autor i l’altra, al lec­tor, i en aquest sen­tit arran del deto­nant d’El crit, la novel·la de Blanca Bus­quets que va publi­car Proa el 2019, és impos­si­ble no subs­criure aquesta màxima. I ho és perquè qual­se­vol que es dis­posi a entrar en la història que va bas­tir la Blanca, siguin quin siguin els seus orígens, ide­als, ori­en­tació sexual, for­mació i ads­cripció política, se la farà seva. La trama trans­corre entre els dos fets que van sac­se­jar el nos­tre país la segona mei­tat del 2017. I tant l’un com l’altre encara ens afec­ten, tant en l’àmbit de la segu­re­tat com en el de la política.

Amb una incidència tan clara sobre la soci­e­tat no és estrany que es con­vertís en matèria literària. Em refe­reixo a l’atemp­tat del 17 d’agost, a la Ram­bla de Bar­ce­lona, i el referèndum de l’1 d’octu­bre. I no només perquè els tenim tots molt pre­sents sinó perquè sabem què fèiem, on érem i amb qui estàvem aquells dos dies. Els pro­ta­go­nis­tes d’El crit també, però no els convé dir-ho gaire alt on eren i amb qui esta­ven, no fos cas que aquest fràgil equi­li­bri en què es bellu­guen s’acabés tren­cant. Tal com es van tren­car mol­tes vides per culpa d’aquell fet, d’ara fa set anys. Però la novel·la t’enganxa. Per com està escrita, perquè empa­tit­zes amb els per­so­nat­ges, els entens, els veus. I per les seves res­pec­ti­ves històries, perquè són per­so­nes com nosal­tres, amb il·lusi­ons i pro­jec­tes que els engres­quen, amb mal­de­caps i frus­tra­ci­ons, que els ofe­guen i miren de sor­tir-se’n amb ajuda, d’algun pro­fes­si­o­nal de la psi­co­lo­gia o del sexe, que són dues vàlvu­les d’esca­pa­ment per seguir enda­vant. Les històries cre­ua­des d’El crit ens demos­tren que els cata­lans som gent de pau però que, de tant en tant, no és que ens agradi, és que per la nos­tra salut men­tal –i naci­o­nal–, davant de fets com els del 17-A i l’1-O, ens convé aixe­car la veu i cri­dar.