El fet econòmic dels Jocs

Durant quinze dies els catalans i molta gent del món hem estat pendents dels Jocs Olímpics de París. Lògic i natural. Es pot parlar d’ells, esdeveniment esportiu. Però a mi em correspon parlar del possible pes econòmic i fer una referència inevitable als Jocs Olímpics de Barcelona, del 1992.

Aquests van ser aprovats pels COI el 1986, un comitè presidit per Joan Antoni Samarach, un polític i empresari franquista però que va fer un gran favor a Barcelona. Sense la presidència de Samaranch, és segur que no s’hauria aprovat la candidatura de Barcelona. Aquesta no tenia les particularitats d’altres capitals que han celebrat Jocs Olímpics. Per exemple, quan Samaranch informà al comitè que Barcelona només tenia un milió i mig d’habitants. El problema se superà gràcies al fet que es va incloure l’àrea metropolitana, que li permeté doblar aquella xifra. D’aquesta manera Barcelona aconseguia tenir un pes similar –encara que per sota— al de les altres capitals que havien celebrat uns Jocs. A més, anaven a una ciutat que no era capital d’estat i que no tenia el ressò internacional que podia tenir Madrid com a capital de l’Estat espanyol.

Tots els Jocs Olímpics presenten pèrdues econòmiques si es tenen en compte les inversions en instal·lacions, el nombre d’esdeveniments i el preu de les entrades pagades pels espectadors. Tant a París com a Barcelona, els ajuntaments van fer fortes inversions en nous habitatges i la creació de barris complets dedicats als esportistes i als altres participants dels Jocs. Uns equipaments que són aprofitats posteriorment. Tots els Jocs provoquen pèrdues, però en canvi donen un gran prestigi a la capital que els organitza. Només cal recordar les enveges que els Jocs de Barcelona suscitaren a Madrid, que no n’havia celebrat cap.

Barcelona ha tingut els Jocs i els grans premis de fórmula 1, que no té Madrid, però la capital de l’Estat pretén aconseguir-los encara que sigui amb un circuït automobilístic situat als carrers de la ciutat o amb un riu Manzanares que no ofereix possibilitats per a les proves aquàtiques.

No sé si es valora prou el fet econòmic dels Jocs de Barcelona del 1992. La ciutat era relativament coneguda a escala internacional i de cop i volta passà a tots els mitjans de comunicació del món i es convertí en una ciutat de primera divisió. Aquest prestigi ha tingut una gran repercussió econòmica, si bé és difícil quantificar el nombre d’empreses que atragueren els Jocs.

Organitzar uns Jocs és molt complex i poden sorgir problemes. Veure el guanyador d’una medalla d’or dormint en un parc públic en lloc de l’hotel on s’hostatjava no és precisament un prestigi. I tampoc que la senyora Hidalgo, alcaldessa de París, pogués prevenir que venien uns aiguats importants que embrutarien les aigües del Sena, tan elogiades pels organitzadors. Una part dels nedadors que participaren en les proves del riu van ser tractats a l’hospital.

L’organització a Barcelona va ser modèlica i així ho expressaren tots els participants. L’impacte econòmic d’uns Jocs és molt important, tot i que resulta difícil de calcular. París ja tenia el prestigi ben guanyat, però no era el cas de Barcelona, que en va guanyar, a escala internacional, gràcies a ells.