Dominar la insignificança

L’inde­pen­den­tisme no passa pel seu pit­jor moment –tenint en compte que durant molts anys va ser resi­dual a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes–, però tam­poc aques­tes són les seves millors hores. La dinàmica que el va dur a l’hege­mo­nia és la mateixa que l’està duent ara pel pedre­gar. Si el movi­ment es va acce­le­rar quan l’espai con­ver­gent va abraçar-lo per inten­tar evi­tar el sor­passo repu­blicà, actu­al­ment la desil·lusió prové d’una tendència des­truc­tiva amb exac­ta­ment el mateix rere­fons: l’elec­to­ra­lisme ha dut a l’esce­ni­fi­cació cons­tant del des­a­cord, al boi­cot intern del govern inde­pen­den­tista, a la ridi­cu­lit­zació de l’estratègia ali­ena i a les cam­pa­nyes de descrèdit a les xar­xes i a les tri­bu­nes d’opinió. En paral·lel al joc ins­ti­tu­ci­o­nal, la que havia estat una enti­tat inde­pen­den­tista trans­ver­sal, capaç d’orga­nit­zar mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves i exem­plars, ja es dedica pràcti­ca­ment en exclu­siva a la pro­pa­ganda d’unes sigles polítiques ben con­cre­tes. Cada cop tot és més petit, però amb una con­cen­tració de verí molt més alta. Vist tot això és nor­mal que després de les elec­ci­ons del 12 de maig no sor­tis­sin els números de cap manera: ara mateix par­lem d’un pro­jecte que, tal com es pre­senta a l’apa­ra­dor, no pot engres­car ningú. Són molts els que s’hi havien apas­si­o­nat i avui oscil·len entre la indi­ferència i la iro­nia. La situ­ació no can­viarà men­tre una part impor­tant del movi­ment con­tinuï inten­tant ren­di­bi­lit­zar la nostàlgia i l’agror dels més con­vençuts, en comp­tes de diri­gir-se al con­junt de la ciu­ta­da­nia cata­lana i ofe­rir-li una bona pro­posta de futur. El 8 d’agost vam veure un epi­sodi més d’aquesta deriva, amb un xou d’esca­pisme que no pre­te­nia acon­se­guir res més que l’enar­di­ment d’uns pocs acòlits i, de retruc, apro­fun­dir en el des­gast dels antics com­panys de viatge. Men­tre es tracti de domi­nar o lide­rar la insig­ni­fi­cança, no hi ha victòria pos­si­ble.