Gena/Mabel

Quan fa uns dies, va morir Gena Ro·lands, van fer-li tots els meres­cuts elo­gis fins arri­bar a dir que és la millor actriu de cinema que ha exis­tit mai. Més que una exa­ge­ració, em sem­bla una cosa difícil de mesu­rar. Tant se val. Era una actriu extra­or­dinària: ho serà per sem­pre en les imat­ges que habita, sobre­tot, és clar, en aque­lles dels films diri­gits per John Casa­vet­tes. Tenia un aire d’estre­lla del cinema clàssic, però amb el seu home van fer per tren­car-la en una aven­tura cine­ma­togràfiques, amb base tea­tral, inau­di­tes, corat­josa i estre­mi­dora: què va ser allò que va pas­sar davant d’una càmera que fil­mava els cos­sos com si esti­gues­sin en com­bat i els ros­tres com si, cer­ta­ment, reflec­tis­sin totes les emo­ci­ons huma­nes i, par­ti­cu­lar­ment, les més devas­ta­do­res fins a enfron­tar-se a un abisme? De quina experiència íntima es nodreix tanta veri­tat dramàtica? Hi ha la seva presència a Faces, Ope­ning night, Glo­ria, Love Stre­ams, entre altres films de Casa­vet­tes. Però fa dies, des de la mort de la seva incom­men­su­ra­ble intèrpret, que em ve al cap Mabel Lon­getthi, aquesta dona a qui, d’entrada, veiem sobre­pas­sada per aten­dre els seus tres fills, als quals, en un moment, diu: “Sabeu que no he fet res més en la vida que tenir-vos?” Aquesta dona “ner­vi­osa”, que fa coses “estra­nyes” dins la “nor­ma­li­tat” d’una família obrera que fa que la seva “boge­ria” resulti tan soci­al­ment incom­pren­si­ble que s’acti­ven els meca­nis­mes per tan­car-la en un “cen­tre psi­quiàtric” con­si­de­rant que no és apta per exer­cir de mare. Ino­bli­da­ble Mabel, casada amb un paleta encar­nat per un també genial Peter Falk que fa enten­dre un home per­dut que no sap què fer per con­ti­nuar vivint amb la dona que estima. Tan com­mo­ve­do­ra­ment humà.