Qui vol viure per sempre?

Hi ha alguna cosa, en la mort pública de Maria Branyas, la dona més vella del món, que incomoda una mica, com si fins i tot a l’hora que la vida declina haguéssim de continuar sotmesos a un sistema competitiu absurd, a veure qui fa més anys, a veure qui tarda més a morir-se. De tot el muntatge organitzat al voltant de la longevitat de Maria Branyas, inclosa la creació d’un espai publicitari semblant al dels rècords Guinness i batejat com Super Àvia Catalana, com si haguéssim quedat atrapats al món del Club Súper3 i tots els avis que hem perdut molt abans que arribessin a cap edat digna d’esment no fossin sinó miniavis, l’únic que mereixia respecte era precisament aquesta dona més que centenària que continuava menjant cada dia el seu iogurt de La Fageda (és veritat, són els més bons) i que va acceptar, amb generositat i bon humor, ser objecte d’un estudi genètic que pogués ajudar a determinar les causes de la seva salut de ferro i, per tant, a extreure’n pistes per millorar les expectatives de vida de tothom. La ciència acabarà explicant per què algunes persones viuen més que les altres, però això sol no garantirà la prolongació de l’existència: saber què ens convé no assegura pas que en fem cas. La generació dels nostres avis, avesada a unes penalitats incomparablement pitjors que les nostres, ha demostrat una capacitat de resistència formidable, i no tenien ni aspirines per fer-hi front. Potser al final serà veritat que n’hi ha prou amb un iogurt diari per arribar a centenaris, excepte que trobem insuportable haver de sobreviure tant aquells a qui estimem.