Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

El nostre pare

D’aquí a pocs dies el meu pare farà vuitanta-un anys, amb el cap i el cos en perfecte funcionament. És alt, camina molt dret, és capaç de conduir cotxe i treballa cada dia. Només l’aixafa una mica la calor més forta de l’estiu, però se’n refà quan refresca una mica. Menja molt –sopa sistemàticament el dia de Nadal, encara que el dinar hagi acabat tard– i li agrada l’aigua gelada. Em sembla que no ha fumat ni ha begut mai, llevat de vi, però li he vist prendre’s una gran quantitat de dolç.

Com que els lectors sempre es fan una idea dels escriptors que els són familiars, no em fa res orientar-los parlant del meu pare, però de fet parlo del nostre pare, el dels tres germans que som, i ho faig amb el privilegi i l’impudor de qui escriu. I com que els tres germans hem tingut l’enorme sort de viure sempre en un ambient familiar d’afecte i generositat, qualsevol defecte meu, o qualsevol actitud, no podrà ser mai interpretada com un dèficit en aquest camp.

A casa es vivia bé abans de la guerra, i a partir del 39 la situació canvià. S’anà desmuntant l’estil de vida per al qual el nostre pare i la nostra mare havien estat educats, i el pare començà el procés de sacrifici que havia de permetre pujar i donar estudis als fills. No va haver-hi gangues ni especulacions, per a les quals el nostre pare sempre ha estat negat. Fou un continu tapar forats, i endeutar-se –pagant sempre, amb interessos abusius– amagant a la mare l’angoixa diària, fins on era possible. I aconseguí el que volia: que els fills s’incorporessin a la vida “com si hagués estat fàcil”. Com que el nostre pare és un home extremament púdic, jo no gosaria mai dir-li a la cara això que contestaria si em fessin la pregunta del qüestionari Proust “quins són els seus herois de la vida real”: ell. És un home conservador però tolerant, partidari de la mesura i de les formes d’urbanitat, arreladament catòlic i un gran sentimental que s’esforça inútilment a dissimular-ho; de jove havia fet versos, i a casa formà una biblioteca. Li ha costat molt d’acceptar la mort de la nostra mare, i té més vida interior que curiositat per viatjar o ganes de fer coses noves, no pas per l’edat sinó per temperament.

Una de les seves característiques més marcades és la delicadesa, una delicadesa substancial que la duresa d’algunes èpoques no li ha fet perdre. (A tall d’anècdota, el cas del cotxe: comparteix l’ús del cotxe amb el meu germà petit, amb qui viu, i arribà un moment que el meu germà es queixà que no podia posar-hi mai benzina: ni que fos per fer deu quilòmetres, quan el pare agafava el vehicle el tornava sempre ple; d’aleshores ençà el meu germà ha fet el mateix, i sospito que és el cotxe del món que ha entrat més vegades en una estació de servei per posar-hi menys litres.) Però no es tracta, només, d’aquest cas divertit: és una total i refinada delicadesa moral de no molestar, de no fer nosa; als vuitanta-un anys, aquesta negació constant de l’egoisme és excepcional. Com ho és haver sabut salvar, travessant anys amargs, la flor de la tendresa.

Tenen raó els qui diuen –els qui diem– que la vella estructura familiar és en crisi. Però jo sé que el lector entendrà que avui jo hagi sentit la necessitat de parlar del nostre pare, no pas per intentar pagar cap deute, sinó per anotar un “crèdit”, precisament, en el llibre de comptes públics de la família.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.