El nostre pare

D’aquí a pocs dies el meu pare farà vui­tanta-un anys, amb el cap i el cos en per­fecte fun­ci­o­na­ment. És alt, camina molt dret, és capaç de con­duir cotxe i tre­ba­lla cada dia. Només l’aixafa una mica la calor més forta de l’estiu, però se’n refà quan refresca una mica. Menja molt –sopa sis­temàtica­ment el dia de Nadal, encara que el dinar hagi aca­bat tard– i li agrada l’aigua gelada. Em sem­bla que no ha fumat ni ha begut mai, lle­vat de vi, però li he vist pren­dre’s una gran quan­ti­tat de dolç.

Com que els lec­tors sem­pre es fan una idea dels escrip­tors que els són fami­li­ars, no em fa res ori­en­tar-los par­lant del meu pare, però de fet parlo del nos­tre pare, el dels tres ger­mans que som, i ho faig amb el pri­vi­legi i l’impu­dor de qui escriu. I com que els tres ger­mans hem tin­gut l’enorme sort de viure sem­pre en un ambi­ent fami­liar d’afecte i gene­ro­si­tat, qual­se­vol defecte meu, o qual­se­vol acti­tud, no podrà ser mai inter­pre­tada com un dèficit en aquest camp.

A casa es vivia bé abans de la guerra, i a par­tir del 39 la situ­ació canvià. S’anà des­mun­tant l’estil de vida per al qual el nos­tre pare i la nos­tra mare havien estat edu­cats, i el pare començà el procés de sacri­fici que havia de per­me­tre pujar i donar estu­dis als fills. No va haver-hi gan­gues ni espe­cu­la­ci­ons, per a les quals el nos­tre pare sem­pre ha estat negat. Fou un con­tinu tapar forats, i endeu­tar-se –pagant sem­pre, amb interes­sos abu­sius– ama­gant a la mare l’angoixa diària, fins on era pos­si­ble. I acon­seguí el que volia: que els fills s’incor­po­res­sin a la vida “com si hagués estat fàcil”. Com que el nos­tre pare és un home extre­ma­ment púdic, jo no gosa­ria mai dir-li a la cara això que con­tes­ta­ria si em fes­sin la pre­gunta del qüesti­o­nari Proust “quins són els seus herois de la vida real”: ell. És un home con­ser­va­dor però tole­rant, par­ti­dari de la mesura i de les for­mes d’urba­ni­tat, arre­la­da­ment catòlic i un gran sen­ti­men­tal que s’esforça inútil­ment a dis­si­mu­lar-ho; de jove havia fet ver­sos, i a casa formà una bibli­o­teca. Li ha cos­tat molt d’accep­tar la mort de la nos­tra mare, i té més vida inte­rior que curi­o­si­tat per viat­jar o ganes de fer coses noves, no pas per l’edat sinó per tem­pe­ra­ment.

Una de les seves carac­terísti­ques més mar­ca­des és la deli­ca­desa, una deli­ca­desa subs­tan­cial que la duresa d’algu­nes èpoques no li ha fet per­dre. (A tall d’anècdota, el cas del cotxe: com­par­teix l’ús del cotxe amb el meu germà petit, amb qui viu, i arribà un moment que el meu germà es queixà que no podia posar-hi mai ben­zina: ni que fos per fer deu quilòmetres, quan el pare aga­fava el vehi­cle el tor­nava sem­pre ple; d’ales­ho­res ençà el meu germà ha fet el mateix, i sos­pito que és el cotxe del món que ha entrat més vega­des en una estació de ser­vei per posar-hi menys litres.) Però no es tracta, només, d’aquest cas diver­tit: és una total i refi­nada deli­ca­desa moral de no moles­tar, de no fer nosa; als vui­tanta-un anys, aquesta negació cons­tant de l’ego­isme és excep­ci­o­nal. Com ho és haver sabut sal­var, tra­ves­sant anys amargs, la flor de la ten­dresa.

Tenen raó els qui diuen –els qui diem– que la vella estruc­tura fami­liar és en crisi. Però jo sé que el lec­tor entendrà que avui jo hagi sen­tit la neces­si­tat de par­lar del nos­tre pare, no pas per inten­tar pagar cap deute, sinó per ano­tar un “crèdit”, pre­ci­sa­ment, en el lli­bre de comp­tes públics de la família.