La incògnita Harris

Ningú no posa en dubte que Kamala Harris ha revolucionat la campanya electoral nord-americana. Qui havia de dir, fa només uns mesos, que s’acabaria convertint en la gran esperança demòcrata a la Casa Blanca després del fatigós pas al costat de Joe Biden? Des de la seva coronació a la convenció del partit, fa tan sols deu dies, l’actual vicepresidenta ha aconseguit guanyar terreny a Trump a les enquestes, tant a escala nacional com en els estats decisius que fan decantar el resultat. L’energia que desprèn, el seu tarannà positiu han injectat il·lusió en uns votants que començaven a resignar-se a la idea del retorn inevitable del candidat republicà. Per acabar d’arrodonir el quadre triomfalista, un Trump descol·locat pel gir de guió de la campanya veu reactivar-se els seus problemes judicials.

Però seria enganyós pensar que Harris ja té la partida guanyada només perquè representa l’alternativa a un candidat tòxic instal·lat en la prepotència i la mentida. Queden moltes incògnites per desvelar. En l’entrevista de dijous a la CNN, la vicepresidenta tampoc va donar pistes sobre en què es diferenciaria la seva administració de la que ha dirigit Biden. Què hi ha de nou i renovador darrere el xou mediàtic de la convenció demòcrata? Com i quan intervindrà per posar fi a la massacre de Gaza i, de retruc, a tota la situació explosiva a la zona? Com pensa rebaixar la tensió amb Rússia i la Xina? Què farà a Ucraïna? I en política interior, lluitarà realment perquè els EUA deixin de ser el país més desigual, el més violent i el de més població reclusa entre el més rics del món? Serà una presidència com la de Clinton o la d’Obama, que, més enllà del màrqueting, no van aconseguir –més aviat al contrari– posar una mica de seny en aquest món desbocat? La discreció que ha mantingut aquests últims quatre anys darrere de Biden es pot interpretar com un gest de lleialtat al president. Però ara toca sortir de l’ombra, saltar a la primera línia i demostrar la voluntat de canviar de debò les coses.