Rictus

En el Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Cinema de Venècia s’acaba d’estre­nar el docu­men­tal From dark­ness to light (De la fos­cor a la llum), sobre un llarg­me­tratge –escrit, diri­git i pro­ta­go­nit­zat pel còmic ame­ricà Jerry Lewis– que va ser tan dolent que el mateix Lewis va aban­do­nar el plató amb les cin­tes sota el braç i va pro­hi­bir l’estrena de la pel·lícula a qual­se­vol lloc fins al 2024. La raó és que aquest film, titu­lat The day the clown cried (El dia que el pallasso va plo­rar), va d’un clown empre­so­nat en un camp d’exter­mi­nació nazi jun­ta­ment amb uns 60 nens a qui intenta fer riure tot por­tant-los cap a la cam­bra de gas fent de flau­tista d’Hamelín. Anys després, Lewis va con­fes­sar que sen­tia una ver­go­nya tre­menda per haver fet aquest film catastròfic. I era una catàstrofe perquè era una comèdia medi­o­cre sobre l’Holo­caust rodada en una època (els ini­cis dels anys setanta) en què ni tan sols es feien pel·lícules seri­o­ses sobre aquest tema. La sèrie de tele­visió Holo­caust no va sor­tir fins al 1977 (i va ultrat­jar els fei­xis­tes espa­nyols, que van empas­ti­far el metro de Bar­ce­lona amb l’eslògan “Holo­causto men­tira”). La llista de Schind­ler va sor­tir molt més tard, el 1993; i no va sor­tir una comèdia (dis­cu­ti­ble) sobre la Xoà fins a La vida és bella (1997). Tot ple­gat plan­teja una pre­gunta sobre com i quan es poden fer comèdies sobre atro­ci­tats històriques. Un film humorístic sobre les exe­cu­ci­ons por­ta­des a terme durant el fran­quisme faria que la gent es morís de riure? I qui riu­ria avui si algú intentés fer una comèdia sobre Putin o Neta­nyahu (o els mili­ci­ans de Hamàs, o els de l’RSF sudanès, o els de...)? Les paròdies de pel·lícules de ter­ror sí que fan riure, segu­ra­ment perquè els morts són fic­ti­cis i n’hi ha pocs. És quan les vícti­mes es mul­ti­pli­quen per mil o més –i en la vida real– que ens neguem a riure’ns-en. I, en alguns casos, fins i tot a adme­tre que exis­tei­xen.