L’allau

Tot i que pugui semblar que la Diada de Sant Jordi encara queda lluny, els mecanismes que la fan possible ja estan funcionant a tot drap: els llibreters del país estan rebent capsa rere capsa de novetats incomptables i el TN ja està programant notícies sobre dites novetats cada dos dies per tres. O sigui ja ha sorgit el problema habitual al qual s’han d’encarar tots els autors que tenen la sort –o la dissort– de tenir un títol seu publicat al llarg dels mesos immediatament anteriors al 23-A: la probabilitat que molts d’aquests títols moriran ofegats per l’allau de paper imprès que ens inunda a tots de cara al dia literari més important de l’any. Per tant, de tant en tant i d’ara endavant en aquest espai es comentarà algun llibre que val molt la pena però que corre el risc de passar desapercebut per les raons acabades d’explicar. Posem per cas el recull de contes de la Jo Alexander titulat Una dona qualsevol torna a casa (Columna, 2025). Ja se sap que amb els reculls s’ha d’anar una mica amb compte atès que sovint els contes poden ser força desiguals. En aquest llibre, això no passa: tots, absolutament tots, valen la pena. I no només això sinó que són alhora divertits, addictius, sinistres i sorprenents (a més de ser molt ben escrits). Cada conte té lloc en un país diferent i els personatges no s’assemblen gens els uns als altres si exceptuem el fet que tots són dones que senten la necessitat o el plaer de matar, sigui en un camp de batalla, sigui amb un segrestador guapo, sigui amb un nigerià llogat que no vol cardar... I tot plegat és amanit amb frases lapidàries. (“És exasperant, quan la vida et va malament però tothom et veu com una triomfadora”). Com que el llibre va sortir a principis d’aquest any, és possible que alguns lectors el passaran per alt. Que no ho facin, ja que es perdran una experiència millor –de debò– que un àpat en un restaurant d’upa.