Taps d’ampolla

Les ampo­lles tenen tap. Això és un fet. En alguns cafès, pocs, encara per­dura el cos­tum de parar taula amb el sifó, l’entra­nya­ble sifó enxar­xat amb la seva boca de ganxo, un pro­digi d’engi­nye­ria domèstica que la soda barata va rele­gar al rebost de les àvies. Però la majo­ria d’ampo­lles, desen­ga­nyem-nos, venen amb tap, fins i tot les de vidre, que ja és dir. Fins ara. Els taps, avui que la mai­nada torna a escola i podem posar-nos didàctics, són unes peces que, enros­ca­des al reci­pi­ent, impe­dei­xen que el líquid vessi. Vols beure? El desen­ros­ques. Ja en tens prou? El tor­nes a fixar al coll de l’ampo­lla. La mecànica és sen­zi­lla. De fet, en els estu­dis de psi­co­mo­tri­ci­tat infan­til ve just després d’apren­dre a bai­xar els gra­ons d’una escala. És un estadi evo­lu­tiu al qual acaba d’arri­bar la Unió Euro­pea, pel que sem­bla, que obliga tots els fabri­cants a engan­xar a par­tir d’ara el tap a l’ampo­lla o el bric, perquè es veu que hi havia gent que, un cop saci­ada la set, amb una mala fe sinis­tra, aga­fava el tap i, en lloc de tor­nar-lo a enros­car, el llançava al pri­mer des­cam­pat que tro­bava. S’ha donat el cas de famílies gens sos­pi­to­ses de mala praxi que aca­pa­ra­ven pacs d’aigua de 25 cen­ti­li­tres només per la mor­bosa satis­facció de tenir més taps per llançar a mar, tot i reci­clar escru­po­lo­sa­ment el cos de l’ampo­lla al pre­cep­tiu con­te­ni­dor groc. És ben bé que hi ha gent dolenta que no te l’espe­res. Sort de la nor­ma­tiva euro­pea, que ha acon­se­guit sal­var-nos el plàstic. L’únic que es perd ara és l’aigua i la llet que se’ns ves­sen inten­tant esqui­var el coi de tap cada vegada que tenim set. Però això, a qui li importa?