Emoció gegant

Avui, com saben, és 11 de setem­bre, aquest dia en què, diuen, els cata­lans cele­brem una der­rota, sem­pre reno­vada, amb una mani­fes­tació rei­vin­di­ca­tiva. Per cri­ti­car-nos es diu que hi afir­mem la nos­tra iden­ti­tat amb una exhi­bició sen­ti­men­tal: com si fos una cosa irra­ci­o­nal a la qual ens afer­rem tos­su­da­ment. En tot cas, no vull par­lar de la festa de l’11 de setem­bre, sinó de les fes­tes del Tura, que ahir van aca­bar una nova edició, i més con­cre­ta­ment dels gegants, que, junt amb els cabeçuts i els cava­llets, hi ballen i vol­ten pels car­rers de la ciu­tat. El dia del Tura, pas­se­java per la ruta de l’antic car­ri­let quan, acos­tant-se les dotze del mig­dia, vaig sen­tir que havia de des­fer el camí i anar cap a la plaça major, que, també ano­me­nada dels gegants, llu­eix unes façanes aca­ba­des de pin­tar com si fos­sin l’anunci d’una reha­bi­li­tació pre­vista dels cen­tre històric.

Al car­rer major vaig tro­bar uns amics. Quan vam arri­bar a la plaça, evi­dent­ment plena de gent, vam bus­car-hi un forat. Sense poder acce­dir a un dels bal­cons, estava con­dem­nada a no veure-hi pràcti­ca­ment res: només els caps dels gegants, quan van ballar, si una cri­a­tura a coll botet no em tapava la visió. No importa. Era allà. Sen­tia la música, ima­gi­nava les core­o­gra­fies amb els ulls de la memòria. Recor­dava que, quan jo era una nena, la meva mare m’hi duia i, un dret dels menuts, m’asseia al terra de la plaça per veure ballar els gegants, els cabeçuts i els cava­llets. Sí, era una emoció que em venia de la infan­tesa pro­funda. No sé perquè hau­ria de donar expli­ca­ci­ons. Em va ale­grar que, per pri­mera vegada, en aques­tes fes­tes del Tura hi hagués una noia que portés la gegan­tessa. Jo, de petita, desit­java ballar fent de cava­llet.