Una tardor per rectificar

Deixem enrere la primera Diada en més d’una dècada en què el carrer i les institucions transiten per carrils divergents. Amb l’independentisme fora del Palau de la Generalitat després de deixar-se perdre a les urnes aquella majoria històrica del 52% –que es va desfer com un terròs de sucre per la guerra entre ERC i Junts, i el desinterès de la CUP per pressionar cap a la unitat–, i amb un estrany regal de la presidència de la Generalitat al PSC, a Catalunya hi regnarà durant força temps la pax socialista. De fet, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Tant Salvador Illa com Jaume Collboni governen ara plàcidament en minoria, amb l’aval més o menys explícit dels Comuns i ERC, i amb una oposició desencaixada per les guerres dins del bloc independentista, i amb els aparells de partit en construcció –Junts i la CUP– o en destrucció –ERC–, en espera que aquesta tardor tots tres partits siguin capaços de reformular lideratges i fulls de ruta. I això no només passa per tenir una bona estratègia i ser capaços de refer ponts per crear les condicions de confiança que van permetre l’1-O, sinó, i sobretot, per ser capaços d’aparcar egos, guerres personals, rancúnies i fins i tot odis.

Altrament, condemnaran tot un moviment a quatre anys, pel cap baix, de l’autonomisme més estricte. El mateix president Salvador Illa ha estat ben explícit. Treballarà per a una Catalunya que tindrà com a full de ruta únic la gestió de l’autonomia i el nul conflicte institucional, retornant a la pantalla anterior a l’inici del procés: “Catalunya no vol ser ni més ni menys.” Una pax socialista que retorna el país a la llei i l’ordre espanyols, per tarannà i també per gestos simbòlics que no passen desapercebuts: la bandera espanyola torna a formar part de la iconografia del Palau de la Generalitat, i segon, feia set anys, des de l’1-O del 2017, que un president de la Generalitat no rebia un monarca espanyol. A més, és l’aritmètica tan complexa, tant a Barcelona com a Catalunya, la que dona més garanties de romandre en el poder als dos líders del PSC en solitari. Tots dos tenen una certesa gairebé absoluta que podran esgotar els seus mandats sense despentinar-se gaire. Perquè no hi ha cap alternativa real de treure’ls de la cadira.

De fet, aquesta Diada ha quedat demostrat que l’independentisme polític ha deixat passar massa trens des d’aquell 1 d’octubre del 2017. Massa gent s’ha quedat a casa en no sentir-se interpel·lada políticament per uns partits que a hores d’ara no ofereixen gaire res més que una proposta de supervivència en aquesta travessia pel desert. No hi ha debats ideològics ni estratègics que facin pensar al carrer que els pròxims anys no seran nacionalment blancs en mans del PSC i el PSOE. En canvi, el carrer contempla atònit com un partit històric com ERC es destrueix internament i destrueix alhora un patrimoni polític de gairebé un segle per una guerra fratricida entre unes poques persones que creuen que el partit de Macià i Companys els pertany i que no són capaces de deixar al marge els egos i les ànsies de poder i reconeixement, en un espectacle totalment mancat d’ètica.

Sigui com sigui, aquesta tardor Junts, ERC i la CUP hauran de trobar la manera de convèncer els catalans en els pròxims quatre anys que, perquè un país avanci no només cal pax, també confrontació democràtica de projectes i revoltes socials. I que per a això també calen les estructures de partit. Amb noves cares, noves idees i, sobretot, maneres més ètiques de fer política. Hi estan obligats, perquè el carrer sempre ha respost i mai no els ha deixat a l’estacada tot i que n’ha tingut motius. Aquesta Diada n’ha estat un exemple. Desànim, desconfiança, falta d’il·lusió. Però novament als carrers.

En qualsevol cas, si l’independentisme polític vol tornar a tenir la pilota al seu terrat, haurà no només de reformular-se estratègicament, sinó de recuperar el vincle perdut amb el carrer. A les urnes, però sobretot amb unitat d’acció en aquests pròxims quatre anys. Una fita, francament, que ara mateix sembla utòpica. No s’observa cap voluntat dels partits de refer ponts, i la societat civil organitzada està massa escamada per tornar a confiar en aquests partits. Per sort, la partida és llarga i l’independentisme ens té acostumats a grans girs de guió.