Al pèlag, boi boi

Els penedesencs tenen un seguit de conceptes que conformen petits trets identitaris, com ara la partícula boi, que serveix com a comodí en infinitat de frases, per dir infinitat de coses del tipus: “boi, boi...” quan et pregunten com estàs; o “boi ja hi som” per dir que estem arribant... O “boi boi eren 70.000 manifestants”, diria la policia si fos penedesenca... Per referir-se als bassals, els penedesencs en diuen “pèlags”. El que vindria a ser “els nens es mullaven els peus als pèlags”.

Al Penedès, hi ha un poble petit, Vilobí del Penedès, amb poc més d’un miler d’habitants, que és conegut pels seus pèlags. Vilobí rep el nom per la seva relació amb les mines de guix que durant segles han mantingut el poble com una vila albina. De fet, les primeres guixeres daten de l’època dels romans i, en algunes masies, encara són visibles les vetes del mineral que deixen a la vista de tothom com es rascava la roca per portar el mineral a vendre als pobles del voltant.

Aquelles petites extraccions de mineral es van convertir en la mare d’una indústria extractiva que durant anys va explotar aquest territori, i va obligar veïns a construir nous habitatges en altres punts del poble per garantir la continuïtat d’unes guixeres que eren una font d’ingressos per al poble i per als seus veïns.

Als anys noranta, però, al fons de les guixeres van començar a aparèixer alguns pèlags. Cada dia els pèlags eren més grans. Fins al punt que van haver d’instal·lar unes bombes d’extracció d’aigua que treballaven tota la nit perquè, al matí, els treballadors s’hi poguessin posar. Però va arribar un moment en què el terreny era impracticable. Ja no es podia bombardejar més la muntanya perquè les màquines no podien treballar a causa de l’aigua que omplia el forat.

L’aigua no era res més que l’aigua de la pluja que queia al Montmell i que arribava, subterràniament, fins a les guixeres de Vilobí formant uns pèlags que, amb el temps, van acabar formant uns llacs, com en diuen els veïns.

En aquest context la indústria extractiva va haver d’aturar l’activitat i abandonar aquest lloc. Va ser ja a principi del s. XXI que l’Ajuntament va recuperar la gestió d’aquest espai, ja net de fàbriques i d’empremtes de l’època industrial, per intentar preservar-lo com un espai natural.

En tots aquests anys, la natura, però, ja havia fet la seva feina. La vegetació es van anar apropiant d’allò que segles enrere havia estat seu i els ocells van trobar un espai ideal per nidificar amagats de l’interès dels humans. Ara l’Ajuntament de Vilobí ha preparat unes activitats turístiques que han de servir per donar a conèixer aquest espai bucòlic, on hi ha exemplars d’aus protegides, i per fer pedagogia de la preservació de la natura. El repte no és fàcil i la temptació és gran perquè no sabem respectar la natura i ens l’apropiem indiscriminadament. Boi, boi, com si fos nostra.