Mirades
Contra la sensació d’inseguretat
Fa la impressió que la policia i els jutges no tenen les eines per actuar contra lladres reincidents
El concepte alarma social s’aplica quan hi ha successos recurrents que generen temor o preocupació creixent en un sector de la població, que percep aquells fets com una situació d’amenaça o risc per al seu benestar o per a la convivència col·lectiva. Antigament, l’alarma social podia ser utilitzada per part dels jutges, i de fet així es feia, per decretar presó preventiva per a alguna persona detinguda després de cometre algun delicte que es considerava que alterava la pau social, sempre que el delicte pel qual fos acusat estigués castigat amb una pena superior a la presó menor, encara que no hi hagués risc de fugida ni es pogués obstruir el procés judicial. El Tribunal Constitucional espanyol ja fa anys que va declarar anticonstitucional aquest fet i, per tant, només amb el concepte alarma social no es pot ordenar presó provisional per a cap detingut. Després, és clar, hi ha jutges i jutges, i hi ha maneres diverses d’entendre l’aplicació de la llei. En casos amb rerefons polític, hem vist com s’utilitzaven partits com Vox, pseudosindicats o associacions ultradretanes per tirar endavant causes que no tenien base, ni tan sols el suport de la fiscalia. Aquesta introducció serveix per escriure sobre la sensació d’inseguretat que alguns detecten al país. L’augment d’armes blanques provoca alarma? Segur que sí, perquè sempre n’hi ha hagut, però no pas tantes ni tan utilitzades com ara. També hi ha hagut des de sempre furts, robatoris i atracaments, però fa l’efecte que aquest és un tema que preocupa cada vegada més.
Es pot dir que vivim en un país que no és segur? En general, no. Però si el fet delictiu t’ha tocat de ple, ja pots explicar que les estadístiques ho desmenteixen. Hi ha massa furts, massa robatoris i massa atracaments i el problema principal és que molta gent creu que no es fa prou per reduir el nombre d’aquests fets, que ningú pot negar. I, és clar, hi ha delictes que ni tan sols es denuncien perquè no hi ha facilitats per fer-ho i perquè s’ha generalitzat la impressió que no serveix per a res. Però, quan ets víctima d’algun d’aquests supòsits, cal denunciar-ho.
I hi ha també el tema dels reincidents. La majoria de fets delictius els cometen les mateixes persones. “Per què són al carrer, doncs?”, es pregunta molta gent. Doncs perquè cada actuació individual no té prou pes per decretar presó i ajuntar-les és complicat, perquè cada diligència va a jutjats diferents. I la suma dels fets, fins a arribar a desenes i desenes, si no es coneix, no pot canviar la percepció del jutge. La policia fa la feina, però molts agents mostren preocupació perquè a determinades persones les han detingut desenes de vegades. Passa amb qui comet furts al metro o als trens. Els tenen detectats. Però els jutges es queixen que la llei no els permet moltes vegades treure del carrer gent multireincident i perillosa. Es tracta d’endurir el Codi Penal? No. La justícia espanyola és garantista, però ja és prou dura. Potser es tracta de trobar els mecanismes per poder aplicar la llei amb sentit comú i enviar un missatge de contundència als multireincidents, que n’hi ha i que són els que provoquen aquesta sensació d’inseguretat de què molta gent es queixa.
