Penjar-se

Els qui ara practiquen el “jogging”, o costum de trotar per camins i carrers, perquè és moda, s’exposen a no arribar a temps d’amortitzar les sabatilles i el vestuari. Perquè ja s’ha engegat una altra moda: penjar-se pels peus, cap per avall. Ja ho feia un actor de la pel·lícula American gigolo, i la influència del cinema és enorme.

No puc assegurar-ho, però coneixent una mica els mètodes promocionals indirectes que s’usen als Estats Units, no m’estranyaria que la inclusió d’aquelles escenes de rara gimnàstica en la pel·lícula hagués estat aconseguida per un metge osteòpata de Los Angeles, que defensa aquesta pràctica (i defensa, al mateix temps que un criteri sobre la salut, uns interessos econòmics concretats no tan sols en un llibre que ha escrit, sinó en un negoci de barres per a penjar-se que ha muntat).

Els nord-americans s’entusiasmen ara instal·lant barres d’acer, que duen unes botes especials per a penjar-se. Estic convençut que la novetat té aspectes positius, perquè sembla demostrat que les nostres postures físiques habituals tendeixen a comprimir les vèrtebres, i això provoca malalties o deformacions bàsiques. Estirar el coll, per exemple, com si volguéssim desenganxar el cap de les espatlles, és un senzill exercici molt recomanable de fer de tant en tant. Invertir, doncs, la posició del cos significa una compensació d’irrigació sanguínia, una variació en la càrrega de la columna, etc.

Suposo, però, que tot això només és aconsellable de fer-ho amb autorització mèdica (exactament com el “jogging”), perquè no tothom reaccionarà igual davant d’un xoc d’aquesta mena, sobretot si la novetat és practicada amb el fanatisme propi dels neòfits. Al capdavall, tots ens hem adaptat més o menys a aquesta malaltia crònica que és la vida, i trencar aquest equilibri massa violentament –encara que sigui buscant “més salut”– no sempre és inofensiu.

Si prospera la gimnàstica del penjat, el pas següent serà aprendre a caminar invertits, o sigui amb els braços, tot mantenint les cames enlaire. Jo he vist una fotografia d’una cursa d’aquesta especialitat, i el guanyador aconseguí de fer els cent metres a una velocitat impressionant. Alternar la marxa normal amb la marxa invertida pot ser un dels pròxims i més revolucionaris invents de la humanitat; fins i tot penso que és una solució a l’abast –sobretot si l’entrenament es fa de petits– dels qui tinguin problemes en les extremitats que fins ara hem qualificat d’inferiors.

L’estètica, potser, serà un obstacle. I la cultura. Hi ha un immens patrimoni cultural que parla d’anar amb el cap ben alt, de tocar de peus a terra, etc.

També és cert, però, que no ens ha de venir tant de nou com sembla això d’anar “de cap per avall”… Es tractaria de ser físicament conseqüents amb la situació.