Al·lucino amb Sabrià

Temps era temps, els par­tits orga­nit­za­ven actes d’entrega de car­nets als mili­tants. Aug­men­tar la militància era capi­tal. No vivien de les ins­ti­tu­ci­ons, els governs i les sub­ven­ci­ons, sinó que vivien de la militància. Quan cap­ta­ven un peix gros feien una festa espe­cial i a alguns inde­pen­dents de renom els varen per­se­guir anys i anys perquè aga­fes­sin el car­net. Dar­re­ra­ment aques­tes litúrgies no es por­ten perquè ja no és de les quo­tes, que viuen els par­tits i la tendència és més aviat a mar­car els ces­sa­ments i les deser­ci­ons, com una manera de (per­do­neu-me l’expressió) pixar can­to­nada. Mara­gall estripa el car­net d’ERC. Miquel Sàmper deixa Junts. La mei­tat de Cs se’n va al PP. Eli­senda Ala­many deixa Cata­lu­nya en Comú. De tot i força!, que diria l’àvia Neus. Com quan varen anar dei­xant la militància a Unió! O com quan varen fugir del PSC famílies ente­res! Vaig pen­sar que la millor manera de saber si Sergi Sabrià ha dei­xat la militància d’ERC per fugir de la comissió de Garan­ties, era pre­gun­tar-li-ho a ell mateix. La res­posta m’ha dei­xat qua­tre dies al·luci­nant man­da­ri­nes. Des de dijous que hi dono vol­tes. “La militància és per­so­nal i secreta”, m’escriu en Sergi, i hi afe­geix: “El jun­que­risme es dedica al rumor per­ma­nent.” Li vaig con­tes­tar el que ell ja sabia: “No tinc con­tacte amb el jun­que­risme. L’últim que tenia ano­tat era un dia a Pera­lada que tu em vas renyar per com trac­tava l’Oriol...” I aquí es talla la comu­ni­cació. Al·lucino!