Opinió

Bus en flames

La primera fiblada va arribar al cine de Palafrugell amb la projecció de ‘Casa en flames’

Fa temps vaig deixar de creure en la política i els seus alcavots (periodistes, comunicadors, intel·lectuals…) com a referents d’una identitat, d’una cultura, d’un país. Més aviat són la seva distorsió. La veritat, l’autèntica identitat del que som es troba en el paisatge, i pel que fa a l’acció humana allò que més s’hi acosta és el que hem anomenat art, i que no és altra cosa que el nostre intent d’imitar la natura. I així ha estat com aquests dies passats, fent un recorregut pel territori, m’he sentit cofoi de congraciar-me amb la tribu que m’ha tocat pertànyer gràcies a uns artistes que han sabut tocar el crostó i el voraviu tant de les nostres virtuts com de les no poques mancances que ens defineixen. La primera fiblada va arribar al cine de Palafrugell amb la projecció de Casa en flames, una pel·li aclamada i de factura notable, tot i que un pèl desigual en l’aspecte interpretatiu –les dones guanyen per pallissa– i inevitablement excloent pel que fa a la temàtica. Però bé, encara que se’m refoti la miserable existència d’una família burgesa amb segona residència a Cadaqués, allò que transcendeix és un retrat de la condició humana tan inapel·lable com acollonidor. Pocs dies després, en una altra sala del territori, la Truffaut de Girona, sense pretendre-ho li donava la rèplica una altra cinta amb un llistó de qualitat a idèntica alçada o fins i tot superior, El 47. La pel·li de Marcel Barrena, present en la projecció, és un exemple de dignitat, lluita i memòria en què es reconstrueix –com poques vegades s’ha fet en el nostre cinema– un passat que hauríem de tenir més present i uns personatges dels quals difícilment coneixem el rostre i encara menys la seva veu. Però que a l’igual d’aquells que ho han de cremar tot per sentir que alguna cosa reneix, també són part indefectible de la nostra identitat com a país i com a poble. I com a providencial intersecció entre el glamur de la Costa Brava i les barraques de Torre Baró, a Sant Sadurní de l’Heura Quimi Portet portava el seu Hoquei sobre pedres mentre invocava Francesc Pujols i ens recordava adscrits a una realitat on “els fills de fabricants se la pelen amb les dues mans”. Feia goig veure com un passatger que precisament va decidir baixar d’un bus en flames –altrament anomenat èxit–, compartia la satisfacció i un entrepà de botifarra després d’haver actuat a la plaça del poble en la cloenda de la festa major.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.