Relacions barcelonines

Fa alguns anys va mostrar-se molt activa la tendència a l’“agermanament” entre ciutats de diversos països. Potser el mot “agermanament” és excessiu, i això feia que no quedés gaire clar, sovint, amb quins criteris s’havien unit dues poblacions que evidentment eren molt diverses. Una cosa és que dues ciutats tinguin relacions qualificables de fraternals i una altra que s’autodefineixin com a germanes.

Ara ens diuen que hi ha vuit ciutats del món que han demanat d’agermanar-se amb Barcelona. No sé exactament si han demanat d’agermanar-se o de “tenir relacions”, proposició que em sembla més raonable. Les ciutats són Viena, Milà, Marsella, Colònia, Leningrad, Zagreb, Boston i Jiddah.

Més que no pas commemorar un passat comú o uns contactes històrics –que llevat del cas de Marsella són ben escassos–, suposo que es tracta de veure si es pot organitzar una col·laboració de cara al futur. Això és bo, perquè sempre podem aprendre dels altres, i exceptuant Jiddah –només en sé que és una ciutat portuària de l’Aràbia Saudita– totes les ciutats esmentades tenen un gran interès. Totes tenen una dimensió cultural notable i no seria difícil trobar-hi ràpidament coincidències ni que siguin anecdòtiques –el teatre de La Scala i el Liceu, si parlem de Milà; fins i tot els barcelonins són els inventors de l’arròs “a la milanesa”, que a Milà és desconegut– i el fet que, llevat de Viena, la majoria d’aquestes ciutats són una mena de “barcelones” dins els seus Estats.

Soc partidari que el nostre ajuntament accepti de tenir estretes relacions amb els ajuntaments de totes aquestes ciutats, però no unes relacions de “festeig”, sinó de treball. Per damunt dels diplomes i discursos inevitables, cal arribar a un intercanvi d’experiències que poden ser molt útils: a Viena i a Colònia, a Leningrad i a Boston hi ha hagut problemes urbanístics, i és convenient de saber com han estat encarrilats; a Zagreb ens podrien explicar com es pot disposar d’excel·lents sales de concerts, a Viena es poden estudiar criteris de senyalització artística, a Boston el remodelatge de barris, a Leningrad el funcionament dels museus… És igual, això que dic no és cap proposició concreta, és només el convenciment que tenim al nostre abast un material informatiu que serà molt útil d’escollir i analitzar.

A més de relacionar-nos en profit propi, caldrà tenir present, també, que Barcelona ha de presentar-se a Viena, Milà, etc. no tan sols com una gran aglomeració de gent i una ciutat històrica, comercial, cultural, etc., sinó com a capital de Catalunya. L’Ajuntament de Barcelona no pot “despistar” en aquest sentit, que fa que Barcelona tingui una peculiaríssima condició –cap de nació– que no comparteix amb Milà, Colònia, Boston, etc. Barcelona té una capitalitat que no és provincial ni departamental i aquesta targeta de visita, o credencial, l’ha de mostrar arreu del món.

Per mostrar-la amb propietat i eficàcia, però, el primer que ha de fer Barcelona és “agermanar-se” amb ella mateixa. Amb la seva consciència de passat i amb la seva consciència de futur.