La independència no s’obté jugant al gat i la rata

La lectura de l’anàlisi, sempre objectiva i molt interessant, que expressa el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo sobre la jugada d’en Puigdemont el dia que al Parlament de Catalunya es votava la investidura de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat aporta com a mínim dues conclusions molt clares: (1) que el jutge Pablo Llarena i la sala segona del Tribunal Suprem espanyol tenen “una actitud delictiva” en relació amb la llei d’amnistia; (2) creu que Puigdemont es va equivocar quan es va anunciar l’avançament electoral. Si Puigdemont no hagués fet el pas de presentar-se i dir que tornaria, tot hauria estat diferent, i la llei d’amnistia s’hauria aplicat amb més tranquil·litat i eficàcia del que succeirà.

L’entrevista al catedràtic és molt llarga, però amb aquestes dues consideracions ja es pot deduir que a l’expresident el que més el preocupa i per això utilitza la gran plataforma mediàtica que l’envolta no és altra cosa que satisfer el seu ego personal. Poc li va importar que els tres mossos que el van ajudar a fugir ara siguin investigats i possiblement siguin objecte de represàlies, com tampoc li va importar que la llei d’amnistia esdevingui, per part de la judicatura del discutible Tribunal Suprem, més bloquejada del que hauria estat sense la seva discutible actuació. Puigdemont, a la vista dels fets, tenia molt clar que no podria entrar al Parlament; tot i així certament va venir, havent prèviament programat una estratègia en què els seus col·laboradors li van preparar minuciosament els mecanismes per esquivar ser detingut. Tota una jugada amb molt ingeni per posar en ridícul, de manera reiterada, el jutge Llarena i la judicatura ultraconservadora espanyola, de la qual cosa ens alegrem tots els demòcrates catalans, però tot i així no és el que s’espera d’un suposat estadista que s’omple la boca per proclamar que ell i els seus són els autèntics independentistes. Si ho fossin, com afirmen, quan van governar en coalició amb Esquerra no haurien trencat la coalició deixant-la en minoria, llevat que pretenguessin debilitar-la i especulant que no pogués acabar la legislatura. Doncs això és justament el que van fer a la primera oportunitat, sense resultats, en l’aprovació dels pressupostos del 2023 i ho han tornat a fer en els d’aquest 2024, amb el resultat ja conegut: al no aprovar-los-els, Junts va provocar que el president Aragonès es veiés forçat a convocar eleccions anticipades. Això és el que volien els exconvergents, convençuts que guanyarien les eleccions, però ni així.

Podran acusar Esquerra, i és el que estant fent, d’haver pactat amb el PSC, però Junts (1) són els responsables de la convocatòria electoral, i (2) malgrat la seva tradicional animadversió envers Esquerra, pretenien poder-hi formar coalició electoral, i així poder guanyar les eleccions i tornar a governar. Esquerra, però, per dignitat no podia acceptar un oferiment de qui constantment li està fent la guitza; el que sí que va fer, però, és forçar el PSOE per aconseguir un “finançament singular per a Catalunya”, cosa que pot esdevenir més positiva que donar gratuïtament els vots a Puigdemont, perquè governés segons les seves conegudes i discutibles dèries.

Dissortadament, seguim amb un independentisme immadur. Dels tres partits, dos estan curiosament als antípodes un de l’altre, però amb pautes similars, properes a la unilateralitat, només quan els convé. ERC sempre ha defensat els mecanismes del diàleg i la negociació. Algú pot creure que això és rebaixar-se i que amb Espanya no es pot negociar res perquè no compleix res. Junts, sempre contraris a aquesta via, menys quan hi ha possibilitats d’aconseguir quelcom del seu interès: per exemple, la llei d’amnistia. Molt haurien de canviar les coses perquè a partir d’ara es recompongués la unitat independentista que Junts proclama, tot i que, conjuntament amb les diferents organitzacions que obertament li donen suport, són els més responsables de la davallada que ara mateix estem vivint. Ells han estat els que amb el seu modus operandi han fet realitat la sentència d’Aznar i els fets ho han certificat. Junts, diguem-ho sense embuts, són els que més han contribuït a trencar la unitat independentista, fins al punt que són els més responsables que avui tornem a tenir un govern presidit per un exministre del gobierno de España.