Colita a Palafrugell
Entro a l’exposició de Colita al Museu del Suro de Palafrugell, i les primeres fotografies que m’hi trobo són les dels gitanos del Somorrostro. M’agafa una incòmoda decepció, com si hi hagués alguna cosa, en aquella pobresa, en aquella marginalitat festiva malgrat tot, que ja fos sabuda. Com si ja la tingués vista, o pitjor encara: com si una injustícia coneguda fos menys injusta. Faig la primera volta amb aquest sentiment de culpa: hi ha els campaments gitanos, la Barcelona guapa i la dels suburbis, les manifestacions de la Transició, els gags visuals típics dels setanta (uns nuvis passejant per un cementiri, una recta senyora passant per davant de l’anunci d’uns sostenidors), i els retrats de la gent famosa sobretot, que és allà on més m’encallo, on més em costa travessar la imatge, perquè si no fos pel nom, què m’interessaria d’aquesta persona, es digui Serrat, Ocaña o García Márquez, que no tingui, per exemple, una pagesa que estén la roba a Jerez de la Frontera? Ens costa mirar bé, i Colita en sap. De tant freqüentar-li les fotografies, pensem que tenim al davant un plat casolà, que estem fullejant el mateix àlbum de records una vegada i una altra; que hi haurà això i allò, tot el que ja teníem, sense pensar-hi gaire, sense que ens toqui gaire. Faig la primera volta, doncs, en aquest estat tirant a somnolent. I llavors m’aturo. Me n’havia adonat mai, que per dir unes gitanes n’hi hagués prou de mostrar la pinça amb què es lliguen els cabells tres dones d’esquena? O que la barra de pa que tragina el pillet que corre cap a la càmera és gairebé més llarga que ell mateix, perquè d’aquest pa sol es deu alimentar una família sencera? O que a Gil de Biedma, sempre tocat i posat, se li podia escapar una expressió de felicitat tan incontenible i joiosa com la que li surt quan uns gossos juganers li salten al damunt a la gandula? A l’entrada de l’exposició, hi ha un text de la mateixa Colita, que va morir abans de poder veure-la muntada, on diu que, després de més de quaranta anys de professió, va decidir penjar la càmera perquè “en l’actualitat ja no hi ha res ni ningú que em posi calenta”, a menys, afegeix, que pogués fer un “magnífic reportatge sobre banquers tancats a la presó”. És l’única imatge que hi falta. La resta és pura vida.
