Léo Ferré

Després de tants anys d’escoltar discos de Léo Ferré, els seus primers recitals a Barcelona feien una mica de por, perquè el cantant ja és a la ratlla dels seixanta-cinc anys. ¿Anàvem a veure, doncs, el típic “monstre” en decadència?

Ni l’una cosa ni l’altra, goso dir. El dia que jo vaig ser al Palau de la Música, Léo Ferré acredità una prodigiosa conservació de facultats, però sembla evident que aquesta conservació no és miraculosa ni fruit exclusiu d’un do, sinó conseqüència de la professionalitat. Només en els primers moments tingué algun ocasional problema amb la veu i, a mesura que anà escalfant-la, l’eixamplà i l’envigorí fins a un punt excepcional. Léo Ferré cantà sense interrupció durant dues hores i mitja: una trentena de llargues cançons. El seu treball tècnic de la veu li permet aquest increïble rendiment.

En comptes d’algunes d’aquestes cançons, m’hauria agradat d’escoltar-ne d’altres; això ens passà a tots, suposo: cadascú hauria fet el seu programa Ferré. Jo li hauria demanat “Graine d’ananar”, “L’homme”, “Monsieur Williams” o d’altres peces antigues, i algun dels poemes d’Aragon tan sensiblement musicats. O no li ho hauria demanat, perquè un artista té dret a oblidar, encara que el seu admirador no oblidi, i potser el deure d’estrenar-se cada dia. ¿I qui negaria que moltes de les cançons que ens ha ofert ara Léo Ferré són poemes més rics, complexos i reivindicatius que mai? Potser les antigues i subtils melodies s’han fet ja forasteres a l’home que tendeix a un inevitable despullament…

Jo no sé si Léo Ferré és encara capaç d’estirar la veu com una nota de violí, però sí que domina l’art de fer-la picar com un martell, de lligar-la com una corda que fa un nus, de fer-la xerricar com una serra o bufar-la com un insult. Quan parlem d’un intèrpret –no tan sols d’un cantant–, vet aquí Léo Ferré. Quan diu que a vint anys tenim “une rose au bout des dents”, la b i la t del mot ‘bout’ les diu de tal manera que, efectivament, alguna cosa –una rosa?– es forma entre els seus llavis. No hi ha cap inflexió, cap síl·laba, cap articulació que no sigui expressivament treballada.

Algú va marxar abans d’acabar. És clar. Allò no era un espectacle “divertit”, sinó més aviat una lliçó, i les lliçons sempre són feixugues si no hi anem ben disposats a aprendre. El cantant no va fer cap concessió, i anà a la seva. Penso que és d’agrair, sobretot pensant en d’altres grans figures que, quan han estat entre nosaltres, han “adaptat” el seu recital a un estil “pour l’Espagne et le Maroc” (com es deia abans), canviant d’idioma, fent algun numeret “simpàtic” i de fet donant-nos una imatge falsejada de la seva autèntica personalitat. Probablement, Léo Ferré no entusiasmà tothom, però respectà el públic, i la “pallissa” de dues hores i mitja cal interpretar-la d’aquesta manera.

Duia una cinta amb música enregistrada, i algú es considerà estafat. ¿Qui no hauria preferit tenir al davant aquella orquestrassa i aquells cors? Ara: una cosa són les consideracions laborals i una altra les artístiques. Artísticament, amb la veu i el gest de Léo Ferré, el piano i la cinta, la sessió fou per a mi molt satisfactòria; d’altres vegades, amb tots els ets i uts exigibles –en teatre, en cançó…–, el resultat artístic no ha estat gens “correcte”. I cal dir-ho: Léo Ferré ha actuat també així a París…