Tres quaranta

S’ha cal­cu­lat que l’any 2000 un ou de gallina valdrà dues-cen­tes pes­se­tes; una dot­zena d’ous, dues mil qua­tre-cen­tes pes­se­tes, doncs. Un litre d’oli no sé quants milers, i un quilo de carn, una for­tuna.

La ràpida pèrdua de valor de la uni­tat pes­seta ja està modi­fi­cant, avui dia, el llen­guatge. Si seieu en un cafè o un snack i en aca­bar pre­gun­teu què val l’entrepà, la cer­vesa i el cafè, el més pro­ba­ble és que us diguin: “tres qua­ranta”. No fa gai­res anys, quan un cam­brer us deia tres qua­ranta volia dir, sense cap dubte, tres pes­se­tes qua­ranta cèntims. Ara, queda igual­ment clar que “tres qua­ranta” sig­ni­fica tres-cen­tes qua­ranta pes­se­tes. Jo no sé si aquesta nova moda res­pon a la tendència que fa del llen­guatge un pro­ducte cada vegada més resu­mit o a l’astúcia psi­cològica de fer que “soni” més barat allò que és més car. No tri­ga­rem gaire a sen­tir que un cotxe val “tres qua­tre-cen­tes”, o sigui tres mili­ons qua­tre-cen­tes mil pes­se­tes.

Amb un bit­llet de mil, doncs, ens tro­bem que paguem “nou sei­xanta” i que no ens tor­nen pràcti­ca­ment res, i això de 1.000 igual a 9,60 és real­ment una revo­lució matemàtica, i sobre­tot un mal negoci, si som nosal­tres els qui paguem. D’altra banda, donar un bit­llet tan gros quan ens diuen “qua­tre vui­tanta” encara ens pro­voca, a la gent d’altres temps econòmics, una estra­nya sen­sació: la de ser un d’aquells mili­o­na­ris o un d’aquells artis­tes extra­va­gants que, segons l’anec­do­tari, dona­ven una pro­pina des­pro­por­ci­o­nada al cot­xer que els duia al tea­tre o a la flo­rista que els ofe­ria una rosa. Ens sen­tim trans­por­tats a la “belle époque”… el que passa és que la nos­tra car­tera viu més aviat una mala època.

Si els pronòstics es com­plei­xen, i d’aquí a vint anys una coli­flor cos­tarà sis-cen­tes pes­se­tes i un quilo de taron­ges prop de dues mil, vol dir que els bit­llets i les mone­des actu­als hau­ran pas­sat a la història. Ens costa d’ima­gi­nar-ho. La majo­ria d’homes tenim una escassa capa­ci­tat per a pre­veure el futur. Hi ha alguns pri­vi­le­gi­ats que sí que la tenen, aquesta capa­ci­tat, i són els qui es fan rics. Com­pren ter­renys quan no valen res, o col·lec­ci­o­nen els genis moder­nis­tes quan són con­si­de­rats “ridículs”, i després riuen real­ment de gust quan una nova visió de les coses fa que aquests matei­xos ger­ros esde­vin­guin “pre­ci­o­sos” i siguin valo­rats en milers de duros. Els qui no tenim ima­gi­nació només pen­sem que no hi ha manera, ara, de col·lec­ci­o­nar ous de gallina per a l’any 2000, i així no farem mai res.

Si és que la soci­e­tat ha de sobre­viure, d’aquí a vint anys se suposa que el sou mínim serà de mig milió el mes –la gent dirà, segu­ra­ment, “jo gua­nyo cinc”– i tots ple­gats tin­drem (o tin­dran, els qui hi siguin) la sen­sació que “com han can­viat les coses, mare de Déu!”,… i la pòlissa que hau­rem de posar a la instància recla­mant un canal de TV en català cos­tarà almenys mil peles…