Ells s’hi posen

Les for­tes i per­sis­tents ven­ta­des de l’altre dia van des­a­parèixer sense dei­xar-nos cap bene­fici.

Com que l’inte­rior del pis on visc ja s’ha refre­dat una mica, escric aques­tes rat­lles vora una fines­tra per la qual entra el sol esplèndid d’avui. Un sol també fort i per­sis­tent, que d’aquí a unes hores es farà igual­ment fonedís sense que la ciu­tat se n’apro­fiti.

¿Sabeu que els Estats Units han deci­dit d’inver­tir sei­xanta-tres mil mili­ons de pes­se­tes (63.​000.​000.​000) en el desen­vo­lu­pa­ment de l’ener­gia eòlica durant els pròxims vuit anys?

Això sí que són notícies o per dir-ho d’una manera més popu­lar i sig­ni­fi­ca­tiva: això sí que són “noves”. Noves –“«nou­ve­lles»”, “«news»”– que, com el mot indica, des­men­tei­xen que no passa res. I el que passa, encara, és una altra cosa: que aquesta mena de noves autènti­ques no ens arri­ben, o arri­ben per­du­des enmig de l’habi­tual acu­mu­lació de nove­tats insig­ni­fi­cants en el camp de la rutina. Ens expli­quen que el govern espa­nyol ha cedit a l’Iraq tres avi­ons espies a canvi d’una tra­mesa de petroli. Pura anècdota al cos­tat de la importància que té que els Estats Units dedi­quin tants milers de mili­ons a pro­gres­sar en l’apro­fi­ta­ment de l’ener­gia del vent.

En saber-ho, pot­ser el ciu­tadà influït per la política “pre­sen­tista” començarà a creure que els par­ti­da­ris de les ener­gies natu­rals no són tan “bufanúvols” (ho dic pel vent) com ens volien fer pen­sar, ni tan “tor­rats” (ho dic pel sol). Al cap­da­vall, l’home sem­pre ha inten­tat apro­fi­tar-les: ha ori­en­tat les masies de cara al sol, ha explo­tat sali­nes gràcies a l’eva­po­ració de l’aigua per l’ener­gia solar, ha inven­tat molins de vent… El que no ha tin­gut l’home, fins ara, ha estat els mit­jans tècnics capaços de mul­ti­pli­car i diver­si­fi­car els efec­tes d’aques­tes ener­gies.

Encara que els ciu­ta­dans no en siguem cons­ci­ents, l’ener­gia del sol i la del vent sem­pre són pre­sents en el nos­tre país, i cada dia és un mal­ba­ra­ta­ment, una mal­ver­sació; som uns pobres ben estranys, que ende­ri­ats i morts de gana pel caviar-petroli renun­ciem cada dia al pa que ens pas­sen per davant del nas.

Fins ara ens hem quei­xat que l’ener­gia nuclear ens farà depen­dre d’interes­sos inter­na­ci­o­nals, i hem dit que és una ener­gia colo­nit­za­dora, perquè la tec­no­lo­gia i els cen­tres de decisió són en molt poques mans. Ara resulta que els Estats Units enge­guen un pro­grama d’apro­fi­ta­ment de l’ener­gia eòlica amb una inversió econòmica impres­si­o­nant. Ja fan fun­ci­o­nar una colla de molins expe­ri­men­tals que gene­ren elec­tri­ci­tat. Sense cap risc social, al con­trari: afa­vo­rir la demo­cra­tit­zació de les fonts d’ener­gia.

És pos­si­ble que d’aquí a pocs anys ens con­ver­tim ofi­ci­al­ment en defen­sors de les ener­gies del vent i del sol –que les tenim a casa–, quan els nord-ame­ri­cans, els holan­de­sos o els ale­manys ens puguin ven­dre la seva tècnica, els seus molins paten­tats, els seus recan­vis i el seu ser­vei de repa­ra­ci­ons.