Derrapada francesa

No pot sor­pren­dre ningú que el nou govern francès enge­gui motors enmig de l’estu­por, per no dir la indig­nació, de bona part de la ciu­ta­da­nia. El pilota Mic­hel Bar­nier, d’Els Repu­bli­cans, par­tit con­ser­va­dor que no va que­dar ni ter­cer ni quart en les elec­ci­ons de juliol... només cinquè. Jun­ta­ment amb les for­ces afins al pre­si­dent Macron, Els Repu­bli­cans domi­nen la com­po­sició del nou exe­cu­tiu, que té un dels seus homes forts en el minis­tre de l’Inte­rior, Bruno Retai­lleau, pròxim a les tesis de l’extrema dreta. Menys­pre­ant el resul­tat elec­to­ral –va gua­nyar la coa­lició d’esquer­res del Nou Front Popu­lar– i el desig de canvi expres­sat a les urnes, Macron ha impo­sat un govern feble i fal­tat de legi­ti­mi­tat, que no només copia l’agenda de Marine Le Pen sinó que deixa a les seves mans la pròpia super­vivència. Les elec­ci­ons ana­ven d’impe­dir que l’extrema dreta arribés al poder. D’aquí el pacte ampli des de gau­llis­tes fins a insub­mi­sos, una estratègia de con­tenció dels ultres que els votants van ava­lar. El desen­llaç, però, és que Macron ha dis­tor­si­o­nat el sen­tit del vot i ha entre­gat la clau de la gover­na­bi­li­tat a aquells a qui, teòrica­ment,

s’havia d’aïllar. Para­doxa? Ano­ma­lia? Traïció? El nou govern no podia arren­car amb més mal peu.