Dachau, l’inici de tot

Què mou algú a visi­tar un camp de con­cen­tració nazi? L’interès? La curi­o­si­tat? La mor­bo­si­tat? Les tres són prou raó de pes, però hi ha alguna cosa més. En el meu cas, certa obsessió per tro­bar res­pos­tes a un dels epi­so­dis més nefas­tos de la història de la huma­ni­tat, ocor­re­gut en el cor de la vella Europa i fa poc més de noranta anys. Tre­pit­jar els ter­renys on va néixer l’hor­ror que s’esten­dria com una taca d’oli per tot el con­ti­nent m’hau­ria d’haver ser­vit per enten­dre el perquè. Aviso de bon començament que no va ser així perquè no hi pot haver cap argu­ment que jus­ti­fi­qui el que va pas­sar a cadas­cun dels cen­te­nars d’espais cre­ats pel nazisme a tota la geo­gra­fia on van exer­cir el seu poder. Dac­hau, a pocs quilòmetres de Múnic i en ple pai­satge boscós de conte de fades, té el ver­gonyós pri­vi­legi de ser la pri­mera gran estruc­tura ide­ada pel nazisme per apli­car els seus mètodes de reclusió i exter­mini. Con­ce­but ini­ci­al­ment per rete­nir pre­sos polítics, ben aviat hi van arri­bar altres tipo­lo­gies de pre­so­ners i un cop començada la II Guerra Mun­dial s’hi van afe­gir ciu­ta­dans dels països que Ale­ma­nya ocu­pava. Va ser el camp de pro­ves de les pri­me­res exe­cu­ci­ons arbitràries i dels expe­ri­ments mèdics amb éssers humans. Encara avui hi ha dub­tes sobre el nom­bre exacte de morts. Els dar­rers recomp­tes par­len de 41.500, més de la mei­tat dels quals es van con­cen­trar durant els anys del con­flicte bèl·lic. La visita no deixa indi­fe­rent ningú, mal­grat que edi­fi­cis tan sig­ni­fi­ca­tius com els bar­ra­cons han estat recons­truïts. Cal temps i una certa pre­dis­po­sició a man­te­nir certa distància amb el pas­sat, perquè les expli­ca­ci­ons que reps no estal­vien detalls. Un dels pit­jors? Pot­ser el de la juguesca que feien entre els sol­dats que acom­pa­nya­ven els pre­so­ners a fer fei­nes fora del camp i que afa­vo­rien que a la tor­nada algun d’ells quedés endar­re­rit i perdés el ritme de la fila. L’home era imme­di­a­ta­ment exe­cu­tat amb un tret al cap amb l’excusa que havia vol­gut fugir. Per cada mort, el sol­dat rebia una com­pen­sació econòmica.