Aplaudim Catalunya

Una pel·lícula parlada en català s’esta obrint pas a les cartelleres de tot l’estat provocant al final de la projecció una reacció gens habitual: a Girona, a Barcelona, a Madrid el públic aplaudeix de manera espontània. Es tracta d’”El 47”, que recrea la gesta de Manolo Vital, el conductor d’autobús que el 1978, fart del menyspreu de l’Ajuntament de Barcelona, que no veia ni la necessitat ni la possibilitat de fer arribar una línia de transport públic al barri de Torre Baró, va decidir agafar-ne un i conduir-lo ell mateix fins a dalt de tot pels costeruts carrers, entre les barraques construïdes amb les seves pròpies mans per la primera onada d’immigrants procedents d’Extremadura i Andalusia. Es tracta d’una pel·lícula que de forma senzilla però directa i emotiva ens recorda quines misèries va travessar la immigració espanyola, com el franquisme corsecant reprimia el català i com de necessari és el moviment veïnal per a les nostres ciutats. La trama retrata el nostre passat recent: petitburgesos catalans venien el ciment i les fustes als immigrants per a construir les barraques que després enderrocava la Guàrdia Civil. El diàleg entre Vital i un guàrdia ho resumeix de manera punyent. “¿Ya no cabia más gente en todos esos pueblos de donde venís?”, pregunta el guàrdia. “Pues usted tampoc parece de por aquí”, respon Vital. I el guàrdia escup: “Más que tu”. Quan la dona de Vital l’interpel·la, el guàrdia contesta amb el típic: “En cristiano!”. I ella, antiga monja, replica: “Que sabràs tu, de l’idioma de Jesucrist”. És una pel·lícula necessària perquè ens recorda lliçons que alguns semblen haver oblidat. Manolo Vital va ser acusat d’haver segrestat un autobús i posteriorment perdonat i readmès a la feina amb la condició que no tornés a segrestar-ne mai més cap. No tindria pas la mateixa sort si ara l’empaitessin els jutges espanyols que, enlloc de permetre que li concedissin la Medalla d’Honor de la ciutat, tal com passar el 1998, segurament el tancarien una colla d’anys a la presó i llançarien la clau. I si poguessin, el posarien al costat de la cel·la de Puigdemont. Jo també vaig aplaudir al final de la pel·lícula, si no aplaudim la Catalunya d’on venim tampoc serem la Catalunya que volem ser i ens mereixem.