Envelliré dignament

Fent cua per com­prar una barra de pa, sento algú que pre­gunta: “És l’última, vostè?” El per­cebo al cla­tell –per la veu sé que és home–, així que, mal­grat que he arri­bat al forn fa deu segons i tinc molts números per tan­car la cua, no em dono per al·ludida. Aquest vostè em du a pen­sar que algun vellet o velleta ha arri­bat sigil·losa­ment poc després de mi, s’ha col·locat a l’última posició i ara guarda el seu torn, però no l’he vist venir. El cas és que en des­co­nec el motiu, però tombo el cap i com­provo que no puc estar més equi­vo­cada: aquell home s’està diri­gint a mi. Sí, a mi, i de vostè. Si ell fos una per­sona jove, o un nen, podria arri­bar a enten­dre que em veiés com una senyora gran, però és que el sus­dit resulta ser un home que apa­renta la meva edat –si és més jove, la vida no l’ha trac­tat prou bé–. Així que només he neces­si­tat una breu pre­gunta per ofen­dre’m. Que ja sé que el vostè s’asso­cia a l’edu­cació i la cor­di­a­li­tat, però no cal enga­nyar-se: la fórmula ha que­dat rele­gada a les per­so­nes molt grans i anava a escriure que també a les auto­ri­tats, però és que ja ni això. I atès que no soc una auto­ri­tat reco­ne­guda, doncs només hi ha l’opció de pen­sar que, a ulls de la resta, començo a pan­sir-me. I he maleït aquell senyor que no conec de res i que segu­ra­ment només volia ser ama­ble i he tin­gut un record mut cap als seus fami­li­ars, que pot­ser són unes bellíssi­mes per­so­nes. Després, de cop, he parat màqui­nes. No soc jo la que s’ha repe­tit fins a la saci­e­tat que sabrà enve­llir amb dig­ni­tat? I la que ha escrit més d’un cop que cada arruga és un diploma que atorga la vida pels apre­nen­tat­ges sumats i pre­dica que la bellesa està a l’inte­rior i tota aque­lla màgia won­der­ful? Ales­ho­res? Crec que em mereixo copiar cent cops “Enve­lliré dig­na­ment”, a veure si aprenc almenys a no con­tra­dir-me. Abans, però, neces­si­taré uns quants dies perquè em passi l’enuig.