I tanmateix van ser torturats

En els actes que s’han fet aquest any i encara con­ti­nuen cele­brant-se arreu del país amb motiu dels cin­quanta anys de l’exe­cució de Puig Antich, quan la xer­rada s’endinsa en la moda­li­tat de col·loqui, sem­pre hi ha alguna per­sona del públic que alça el dit i fa la mateixa pre­gunta: encara hi ha alguna pos­si­bi­li­tat legal de per­se­guir aquells que van per­ver­tir el procés judi­cial que va aca­bar amb la injusta con­demna a mort del jove Sal­va­dor i la seva exe­cució al gar­rot vil? La res­posta és sem­pre que sí.

I és un sí car­re­gat de bona volun­tat, també de deter­mi­nació, una mica d’ingenuïtat i, des del 2022, un argu­ment amb aval jurídic que hau­ria de ser deter­mi­nant. Com, si no, cal inter­pre­tar l’arti­cle 29.1 de la llei de memòria democràtica que diu el següent: “L’Estat garan­tirà el dret a la inves­ti­gació de les vio­la­ci­ons dels drets humans i el dret inter­na­ci­o­nal huma­ni­tari ocor­re­gu­des amb motiu de la guerra i la dic­ta­dura, així com el període que va des de la mort del dic­ta­dor fins a l’entrada en vigor de la Cons­ti­tució Espa­nyola”?

Que aquesta llei, i l’arti­cle en qüestió, dona peu a noves acci­ons judi­ci­als en el cas Puig Antich és tan cert com que aquesta pos­si­bi­li­tat ja ha estat objecte d’estudi i de valo­ració per part de qui havia de fer-ho, però si fins ara no s’ha mogut res és, entre altres motius, perquè una cosa és la llei i una altra, el seu ater­ratge als tri­bu­nals, allí on les ànsies de veri­tat, justícia i repa­ració s’esta­ve­llen i que­den fetes a miques, sinis­tre total o, més sim­ple encara, allí on tot es con­ver­teix en paper mullat.

I en aquest ordre de les coses, l’Audiència de Bar­ce­lona es va encar­re­gar ahir de fer una llaçada més a aque­lla màxima del atado y bien atado, que si mai ha sem­blat que la cosa fla­que­java, sem­pre hi ha qui està pre­pa­rat per tor­nar a refer el nus. Una reso­lució de la secció segona d’aquest ens judi­cial ha deter­mi­nat que ha de decaure la intenció dels ger­mans Pepus i Mari­bel Ferrándiz de denun­ciar les tor­tu­res de què van ser vícti­mes el 1971 a les dependències de la Pre­fec­tura Supe­rior de Poli­cia espa­nyola, a la Via Laie­tana de Bar­ce­lona. Tenien 17 anys i els van mal­trac­tar física­ment i psi­cològica­ment. Al Pepus el feien mirar per una fines­tra cap a un espai on hi havia la seva ger­mana i li deien: “Si no par­les li pega­rem i la vio­la­rem.”

Cenyint-se a la llei de memòria democràtica, la fis­ca­lia va fer cos­tat a l’acu­sació dels ger­mans Ferrándiz, en una decisió que no tenia pre­ce­dents, però això a l’Audiència de Bar­ce­lona tant li fa, i ho sus­tenta amb aquests tres argu­ments: són uns fets de fa més de mig segle, hi ha pres­cripció; és un cas que encai­xa­ria en els delic­tes de lesa huma­ni­tat que són impres­crip­ti­bles, però el 1971 això no es pre­veia en el Codi Penal, i per tant no es pot apli­car de forma retro­ac­tiva; és una con­ducta empa­rada per la llei d’amnis­tia de 1977, norma que va con­ver­tir en into­ca­bles els bot­xins de la dic­ta­dura.

Això diu l’Audiència, que tan­ma­teix flir­teja amb el cinisme quan dona a enten­dre que els ger­mans Ferrándiz poden tenir raó en la qua­li­fi­cació jurídica dels fets i que l’Estat pot inves­ti­gar el que li sem­bli oportú en la recerca de la veri­tat, però sem­pre al marge de la via penal. Sí, vau tor­tu­rar, però dor­miu tran­quils, ben­vol­guts tor­tu­ra­dors del Pepus i la Mari­bel, ningú vindrà a casa vos­tra, de mati­nada, a tru­car a la porta.