El factor humà
I tanmateix van ser torturats
Ni la llei de memòria permet obrir una escletxa en el mur legal que dona protecció als botxins del franquisme
En els actes que s’han fet aquest any i encara continuen celebrant-se arreu del país amb motiu dels cinquanta anys de l’execució de Puig Antich, quan la xerrada s’endinsa en la modalitat de col·loqui, sempre hi ha alguna persona del públic que alça el dit i fa la mateixa pregunta: encara hi ha alguna possibilitat legal de perseguir aquells que van pervertir el procés judicial que va acabar amb la injusta condemna a mort del jove Salvador i la seva execució al garrot vil? La resposta és sempre que sí.
I és un sí carregat de bona voluntat, també de determinació, una mica d’ingenuïtat i, des del 2022, un argument amb aval jurídic que hauria de ser determinant. Com, si no, cal interpretar l’article 29.1 de la llei de memòria democràtica que diu el següent: “L’Estat garantirà el dret a la investigació de les violacions dels drets humans i el dret internacional humanitari ocorregudes amb motiu de la guerra i la dictadura, així com el període que va des de la mort del dictador fins a l’entrada en vigor de la Constitució Espanyola”?
Que aquesta llei, i l’article en qüestió, dona peu a noves accions judicials en el cas Puig Antich és tan cert com que aquesta possibilitat ja ha estat objecte d’estudi i de valoració per part de qui havia de fer-ho, però si fins ara no s’ha mogut res és, entre altres motius, perquè una cosa és la llei i una altra, el seu aterratge als tribunals, allí on les ànsies de veritat, justícia i reparació s’estavellen i queden fetes a miques, sinistre total o, més simple encara, allí on tot es converteix en paper mullat.
I en aquest ordre de les coses, l’Audiència de Barcelona es va encarregar ahir de fer una llaçada més a aquella màxima del atado y bien atado, que si mai ha semblat que la cosa flaquejava, sempre hi ha qui està preparat per tornar a refer el nus. Una resolució de la secció segona d’aquest ens judicial ha determinat que ha de decaure la intenció dels germans Pepus i Maribel Ferrándiz de denunciar les tortures de què van ser víctimes el 1971 a les dependències de la Prefectura Superior de Policia espanyola, a la Via Laietana de Barcelona. Tenien 17 anys i els van maltractar físicament i psicològicament. Al Pepus el feien mirar per una finestra cap a un espai on hi havia la seva germana i li deien: “Si no parles li pegarem i la violarem.”
Cenyint-se a la llei de memòria democràtica, la fiscalia va fer costat a l’acusació dels germans Ferrándiz, en una decisió que no tenia precedents, però això a l’Audiència de Barcelona tant li fa, i ho sustenta amb aquests tres arguments: són uns fets de fa més de mig segle, hi ha prescripció; és un cas que encaixaria en els delictes de lesa humanitat que són imprescriptibles, però el 1971 això no es preveia en el Codi Penal, i per tant no es pot aplicar de forma retroactiva; és una conducta emparada per la llei d’amnistia de 1977, norma que va convertir en intocables els botxins de la dictadura.
Això diu l’Audiència, que tanmateix flirteja amb el cinisme quan dona a entendre que els germans Ferrándiz poden tenir raó en la qualificació jurídica dels fets i que l’Estat pot investigar el que li sembli oportú en la recerca de la veritat, però sempre al marge de la via penal. Sí, vau torturar, però dormiu tranquils, benvolguts torturadors del Pepus i la Maribel, ningú vindrà a casa vostra, de matinada, a trucar a la porta.
