El delicte

A l’epíleg del llibre Eichmann a Jerusalem, aplegant-hi els seus reportatges sobre el judici contra el criminal nazi publicats abans al The New Yorker, Hanna Arendt va escriure: “I de la mateixa manera que vas donar suport i executares una política d’uns homes que no desitjaven compartir la terra amb el poble jueu ni amb certes gents d’altres nacions (com si tu i els teus superiors tinguéssiu el dret de decidir qui pot i qui no pot habitar el món), nosaltres considerem que ningú, és a dir, cap membre de la raça humana, pot desitjar compartir la terra amb tu. Aquesta és la raó, l’única raó, per la qual has de ser penjat.”

Arendt va escriure la “seva” sentència contra Eichmann en desacord amb els arguments del tribunal per justificar la condemna a mort: l’antijudaisme de l’acusat i la seva planificació de la “solució final” per exterminar els jueus. Ella creia que el delicte comès per Eichmann és la pretensió de decidir amb qui cohabitar a la Terra. Ho fa present Fina Birulés a l’extraordinari assaig Hanna Arendt: el món en joc: “Arendt afirma que el delicte d’Eichmann no era només contra el poble jueu, sinó contra la condició humana de la pluralitat, de la diversitat.”

Un any després de la massacre perpetrada per Hamàs, la màquina de matar de l’estat d’Israel ha causat 42.000 morts a Gaza en una guerra que, com en el cas d’altres, no acaba i va estenent-se. Penso en Arendt: el més gran delicte, que ho és contra la condició humana, el comet qui creu tenir “el dret de decidir qui pot i qui no pot habitar el món”. És el delicte que origina tota mena de crims contra la humanitat: no només són les guerres i els genocidis, sinó les lleis, els actes i fins les paraules que exclouen aquells amb els quals no es vol cohabitar a la Terra.