Més Moarés

Si ens posem pere­pu­nye­tes, a Cata­lu­nya tot el que no és Bar­ce­lona és perifèria. Perdó: tot el que no és l’Eixam­ple de Bar­ce­lona és perifèria, perquè a molts bar­ce­lo­nins els fa man­dra fins i tot anar al MNAC: el tro­ben massa lluny. L’ima­gi­nari dels cata­lans ten­deix a asso­ciar la perifèria del país amb el món rural, una entelèquia estra­nya al segle XXI. Men­tal­ment, i vull dir des d’una men­ta­li­tat bar­ce­lo­nina, la “cen­tri­fu­ga­dora” en parau­les del com­pany Fran­cesc Canosa, la Vall de Boí i el delta de l’Ebre són tan fora d’òrbita com, posem per cas, les veïnes pobla­ci­ons valle­sa­nes. Pit­jor encara: a mun­ta­nya i a mar, rai, però a 30 quilòmetres endins pen­sen que no se’ls ha per­dut res. I es per­den tot un món. Cul­tu­ral­ment, riquíssim. El pas­sat cap de set­mana, Ter­rassa va cele­brar la pri­mera edició de Moaré, un esde­ve­ni­ment de con­fluències entre la cre­ació audi­o­vi­sual i la moda, en espais sin­gu­lars, en el que seria una segona gene­ració d’usos del patri­moni indus­trial moder­nista de la coca­pi­tal del Vallès Occi­den­tal. Una nova vida als antics vapors de l’antiga ciu­tat del fum de les xeme­ne­ies con­xor­xada amb la cul­tura con­tem­porània, el camí cor­recte per gene­rar una nova iden­ti­tat en aquests muni­ci­pis que la para­noia del país dis­sol amb Bar­ce­lona i alhora els situa en una galàxia des­co­ne­guda. Més Moarés ens fan falta.