Viatges pagats

El company periodista Jaume Vidal, amic i mestre, em torna a estimular per fer una tercera part del De reüll que fa dos divendres vam dedicar als groupies que aplaudeixen a les rodes de premsa i, la setmana passada , a les dificultats que tenim els professionals dels mitjans per trobar seient a les rodes de premsa en què hi ha les primeres files reservades. Avui parlarem dels viatges pagats. Són convocatòries que, com que tenen lloc lluny dels nostres centres de treball, els organitzadors en financen el desplaçament. No hauria de ser problemàtic, però pot ser-ho. Amb Mercè Ibarz vaig tenir una conversa, a propòsit del seu darrer llibre, No pensis, mira, sobre conflictes entre el deure d’informar amb llibertat i els desitjos de les institucions per sortir sempre ben parades d’allò que fan, receloses de les crítiques negatives. Vaig comprovar que hi ha obsequis enverinats quan un organisme públic em va convidar a visitar una exposició que promovia –es feia càrrec dels bitllets d’avió– i vaig dir a un dels seus responsables que assistiria a la roda de premsa però no a la inauguració institucional perquè aprofitaria per visitar una altra mostra que també m’interessava cobrir per al diari. “Recorda qui et paga el viatge.” Vaig notar a l’esquena la fuetada de les plantacions de cotó. No he tornat a acceptar mai més cap regal d’aquesta entitat.