Una pel·lícula ‘gore’

Mirar, escoltar i processar el que ens porta el dia a dia massa sovint esdevé un exercici heroic de paciència davant la trista desfilada de fets i personatges que fan del món un lloc més inhòspit. La imatge de l’actual president de l’Argentina, Javier Milei, brandant la seva serra mecànica, clarament serviria per a la caràtula d’aquesta pel·lícula gore, on conviuen sense problemes gent tan diversa –aparentment– com Netanyahu, Díaz Ayuso, Trump, Alvise Pérez, Putin o García Page. El primer ministre israelià fa un any era un polític qüestionat, empastifat de corrupció i assetjat per la justícia; en canvi avui està blindat darrere la seva croada contra els enemics d’Israel, els seus familiars, amics, veïns, coneguts i saludats, amb un balanç macabre de 42.000 palestins assassinats, 10.000 desapareguts sota la runa i tres milions de desplaçats només a Gaza, segons diu, en nom del dret de defensa i respectant escrupolosament la legalitat internacional. Ja es veu que les paraules ho aguanten tot i el millor exemple és Donald Trump, tan capaç d’acusar els immigrants de tots els crims imaginables, com d’assegurar que Kamala Harris, la candidata demòcrata a la Casa Blanca, abolirà la democràcia nord-americana, per acabar reconeixent que li agradaria ser un dictador –un dia, diu– per fer i desfer sense oposició. Més o menys com fa el seu amic Vladimir Putin a Rússia, mentre bombardeja la població civil ucraïnesa. A l’Estat espanyol no hi corre tanta sang, però sí un munt d’il·luminats, becaris del trumpisme i buscavides de la pitjor espècie. La presidenta de Madrid, per exemple, també reparteix carnets de culpabilitat; la seva satànica trinitat la formen els independentistes catalans, Pedro Sánchez i els comunistes, que segons ella són els qui utilitzen les drogues per matar la societat. O Alvise, el de Se Acabó la Fiesta (SALF), que ja voreja el 5% en les enquestes després de confessar que és un corrupte. O García Page, president de Castella i Lleó i un supervivent del vell colonialisme en ple segle XXI, per a qui “la riquesa de Catalunya no és dels catalans”. Hi ha dies que aquest món no hi ha per on agafar-lo.