Opinió

Som 10 milions

El dilema de Compromís

Compromís sempre ha sigut una coalició molt inestable i fràgil per les batusses entre les diverses faccions

L’any vinent, la coalició Compromís farà quinze anys. Pocs valencians –imagineu-vos quants catalans o illencs– saben, però, que no es tracta d’un partit, sinó que és una coalició formada per tres partits fundadors (Bloc Nacionalista Valencià –que ara es diu Més Compromís, per si no volíeu fer comparacions humorístiques amb la Santíssima Trinitat–, Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo), alguns partits locals més i militància directa a la coalició –sense drets orgànics, però–. Compromís sempre ha sigut una coalició molt inestable i fràgil per les batusses entre les diverses faccions. Fins ara, però, aquestes disputes s’havien vestit de diferències ideològiques entre una part majoritària (l’antic Bloc) que s’identificava com a esquerra valenciana i una part minoritària (Iniciativa i Verds) que volia establir aliances amb l’esquerra espanyola.

Aquest escenari, tanmateix, es va acabar en 2019, quan la direcció de l’encara Bloc va establir una aliança estratègica amb Más Madrid –no és broma–, la formació escindida llavors de Podemos que lidera Íñigo Errejón. En 2021, es va canviar el nom del partit a Més –la picada d’ull és evident– Compromís amb una forta oposició interna. En 2023, el cap de llista per Alacant de la candidatura de Sumar en què s’integrava Compromís era un cunero madrileny i el logo que hi havia en la papereta era la cara de Yolanda Díaz. Més que el valencianisme, es representava la restauració del segle XIX.

En aquest nou escenari, Més Compromís, la formació majoritària de Compromís –qui ho entenga…–, celebra el seu congrés el 18 i 19 d’octubre amb aquest dilema hamletià. Joan Ribó –exalcalde de València– i Manuel Alcaraz –ideòleg d’Iniciativa que ha passat per PCE, EUPV i PSOE–, que sempre s’havien mostrat radicalment en contra de configurar Compromís en un partit únic, ara demanen això mateix. A ningú no se li escapa que, amb un oficialisme de l’antic Bloc plenament integrat en una dinàmica ideològica de l’esquerra espanyola, Ribó i Alcaraz –com a bons hereus de la tradició comunista– veuen el moment de resoldre el dilema fundacional de Compromís cap a les seues tesis. La correlació de forces així els ho indica. Ara bé, la correlació de forces de la militància de Compromís és aquesta? L’única vegada que es va permetre que s’expressàs lliurement en una consulta, quasi tres quartes parts varen rebutjar un pacte amb Podemos en 2015 que, finalment, la direcció va acabar per imposar. Mai més s’ha repetit una consulta així. El pas pel poder va poder aguantar les costures d’una coalició que reclamava cap a fora la democràcia participativa i la vetava cap a dins. En el congrés de Més, d’entrada, dues terceres parts de la militància ja varen perdre el dret de vot, perquè no s’hi varen inscriure, requisit necessari tot i estar al dia en drets i deures. Així i tot, l’oposició torna a ser molt forta. Es trencarà el tancament oligàrquic?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.