L’homenatge

Hi havia festa a la caserna de la Guàrdia Civil a Bur­guete. Es veia la ban­dera espa­nyola, que a mode de cinta bar­rava el pas als que no esta­ven con­vi­dats. Era el 12 d’octu­bre de fa un any. Des del cotxe, se sen­tia el gui­ri­gall i s’intuïen els taps de xam­pany. El meu acom­pa­nyant va voler que em fixés en l’hos­tal on Hemingway va fer esta­des. L’escrip­tor pes­cava als rius de la vall on des­can­sava de la festa. A Gar­ralda, amb una sidra al sol, vam hono­rar la festa de Hemingway, i a Ron­ces­va­lles, des d’una petita cape­lleta on es divisa la mun­ta­nya fron­te­rera, vaig collir una flor que espur­ne­java lilosa en un pai­satge d’octu­bre llu­minós, excep­ci­o­nal per les ter­res navar­re­ses, ave­sa­des a la gri­sor dels cels i dels temps incle­ments. Un any després, la flor es des­co­lo­reix a la lli­breta her­bari on ocupa una pàgina. És l’última, a tall d’home­natge, pen­sant en el mes­tre que l’any 36 no va poder cre­uar aque­lla mun­ta­nya. Pen­sant en la ger­mana, també mes­tra, que va haver de sobre­viure a l’endemà d’un gris plom i gens cle­ment. Una placa d’un lila exul­tant home­natja, al poble on van néixer, Villa­franca, les dones, “vídues, òrfe­nes, ger­ma­nes, i totes les que van ser rapa­des i humi­li­a­des públi­ca­ment”. Trenta-cinc noms en un monu­ment de memòria al parc Car­men Lafraya, un dels casos més vils. Inau­gu­rat el 2018, el monòlit, d’un lila insubmís, con­ti­nua alçat tot i haver rebut diver­sos atacs, com les llam­bor­des de memòria dels car­rers de Pam­plona. Els fei­xis­tes encara fan drin­gar les copes.