L’homenatge

Hi havia festa a la caserna de la Guàrdia Civil a Burguete. Es veia la bandera espanyola, que a mode de cinta barrava el pas als que no estaven convidats. Era el 12 d’octubre de fa un any. Des del cotxe, se sentia el guirigall i s’intuïen els taps de xampany. El meu acompanyant va voler que em fixés en l’hostal on Hemingway va fer estades. L’escriptor pescava als rius de la vall on descansava de la festa. A Garralda, amb una sidra al sol, vam honorar la festa de Hemingway, i a Roncesvalles, des d’una petita capelleta on es divisa la muntanya fronterera, vaig collir una flor que espurnejava lilosa en un paisatge d’octubre lluminós, excepcional per les terres navarreses, avesades a la grisor dels cels i dels temps inclements. Un any després, la flor es descoloreix a la llibreta herbari on ocupa una pàgina. És l’última, a tall d’homenatge, pensant en el mestre que l’any 36 no va poder creuar aquella muntanya. Pensant en la germana, també mestra, que va haver de sobreviure a l’endemà d’un gris plom i gens clement. Una placa d’un lila exultant homenatja, al poble on van néixer, Villafranca, les dones, “vídues, òrfenes, germanes, i totes les que van ser rapades i humiliades públicament”. Trenta-cinc noms en un monument de memòria al parc Carmen Lafraya, un dels casos més vils. Inaugurat el 2018, el monòlit, d’un lila insubmís, continua alçat tot i haver rebut diversos atacs, com les llambordes de memòria dels carrers de Pamplona. Els feixistes encara fan dringar les copes.